Han acabat les jornades anuals del Cercle d’Economia i res novum sub sole. Els monòlegs de tots aquests mesos enrere han tingut la seva escenificació davant la crema empresarial i adlàters, claca i comparses; el seu resum l’ha fet el president Rajoy aclarint, potser sense saber-ho, l’absurditat de la tercera via, en preguntar sobre què es voldria fer la reforma constitucional  tantes vegades esmentada: recentralització? Federalisme simètric o asimètric? Quines competències? Què més s’hauria de reformar? Les eventuals preguntes expliciten el conflicte: possiblement són majoria els que voldrien reformar la Constitució, però no hi ha una majoria clara respecte a una o altra proposta de reforma; al contrari, el que convindria a Catalunya és impensable per a altres territoris, i tot això sense preguntar als que hores d’ara voldrien veure a la presó a Artur Mas.

Anton Costas, president del Cercle, havia dit poc abans que donarien suport a una reforma constitucional que permetés l’encaix de la consulta del 9-N. Deixant de banda la presumptuositat de creure’s rellevant per donar empenta a una o altra solució al problema, el que acceptaria el Cercle és justament el que no passa pel cap de Rajoy: no es negocia la sobirania espanyola, ha repetit a tort i a dret i amb tot l’ordenament de la seva part; està clar que la pregunta és el problema des d’aquest punt de vista, per tant, l’oferta del Cercle, el que el Cercle acceptaria, no ho accepta Rajoy. Una sortida menys.

De la seva banda, Mas espera, i aquest cop la seva espera és activa, doncs es va treballant per donar aparença de consulta al referèndum del 9-N. Demana a Rajoy que faci com fins ara, que s’abstingui d’impugnar la futura Llei de consultes, que esperi, que no mogui cap peça en contra de la política. Però d’això ni el Cercle ni Rajoy en van voler parlar, perquè és evident que la tecnovice trigarà minuts en enfocar la via del Tribunal Constitucional contra el text del Parlament de Catalunya.

Així doncs, tot quasi bé com ja fa temps, cada cop novembre més a prop, cada cop més tensa la corda, amb tota la quotidianitat de les institucions fent veure que aquí no passa res. Però sí passa... i el partit neocomunista no és la més rellevant per molt que ho sembli. Sols n’és un símptoma, que al carrer compta amb antisistemes mundials i la connivència ignorant dels desesperats per esbiaixar la imatge exemplar del procés que s’ha posat en marxa a Catalunya.