Les hores decisives per a l'oficialitat del català a Europa estan marcades per les trucades que està fent Alberto Núñez Feijóo per intentar que no arribi a bon port. Sovint reaci a pronunciar-se sobre política internacional, amb una posada en escena limitada si se'l compara amb Pedro Sánchez, el líder del PP s'està posant en contacte amb primers ministres conservadors per vetar que el català, el basc i el gallec siguin oficials al continent. Llengües reconegudes constitucionalment, parlades per milions de persones, que es poden fer servir des de l'agost del 2023 al Congrés dels Diputats, el PP prefereix tornar a aplicar una plantilla clàssica i especialment decebedora, perquè destil·la miopia.
No és cap secret que als dirigents populars els fallen sovint les antenes quan es tracta de Catalunya. Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta plenipotenciària, es vantava dies abans de l'1-O que les urnes pel referèndum no arribarien mai. Hi ha un fil que relliga, de fet, decisions que han anat prenent durant dues dècades, des de la recollida de signatures contra l'Estatut fins a la votació contrària a la Comissió Europea encapçalada per Ursula Von der Leyen. A la pulsió anticatalanista -sempre present, en major o menor mesura- s'hi suma ara la vocació de desgast a Sánchez, que apareix com l'únic vector reconeixible de Feijóo. Més destrucció que construcció.
Els atacs constants al PSOE funcionen, perquè el PP lidera amb comoditat les enquestes, però indiquen la debilitat del projecte. L'oficialitat del català és d'aquelles qüestions que generen consens sense esforç perquè suposa ampliar els drets de deu milions de parlants. La riquesa lingüística és un bé a preservar, sempre i quan no es caigui en el reduccionisme de pensar que és millor saber una llengua que no pas dues, com sembla que sigui el mapa intel·lectual dels dirigents populars. Que una secretària general del PP europeu com Dolors Montserrat treballi activament contra l'oficialitat de la seva llengua materna, a banda de qüestions freudianes, retrata el grau de segrest intel·lectual.
Un segrest que impedeix als populars oferir una imatge més amable a Catalunya. Després tot són presses quan arriben les eleccions i falten els vots al marge de Vox, i s'intenten acostaments a Junts que estan destinats al fracàs en el curt termini. Mariano Rajoy va demostrar que podia arribar a tenir majoria absoluta a l'Estat sense un resultat bo -com els que treia José María Aznar- en territori català, però una cosa és això i l'altra, molt diferent, pensar que actuar contra la llengua no tindrà conseqüències. I, si es maniobra perquè el català no sigui oficial, potser és millor que no es conegui. Admetre-ho públicament és contravenir tots i cadascun dels principis de la diplomàcia.
Encara que a Alejandro Fernández, líder del PP a Catalunya, li sembli una idea pèssima jugar la carta moderada, el cert és que gestos com aquest deixen orfes una sèrie de votants que discrepen del rumb econòmic de Sánchez i voldrien una alternativa viable de centredreta que ara, amb Vox, tendeix a anar cap als extrems. Els vots del Cercle d'Economia no compten doble, però potser en algun moment Feijóo s'hauria de preguntar per què Sánchez hi rep aplaudiments i ell només s'endú fredor. La batalla contra l'oficialitat del català torna a evidenciar que al PP li fallen les antenes a Catalunya. I això només indica que, quan governi Feijóo, ressorgiran totes les tensions.