Fa 50 anys, el 12 de juny de 1975, al Col·legi d’Advocats, es va celebrar la taula rodona que tancava el cicle de conferències “Les terceres vies a Europa”, celebrades a Barcelona des de l’abril, en el marc de l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona, ICESB. Allà parlaren els líders oficiosos dels partits, encara clandestins, amb l’autorització del governador civil Martín Villa. Va ser un intent de contemporitzar d’algun segment del règim, amb Franco encara viu. Cal recordar que l’any anterior, 1974, veié caure les dictadures del sud d’Europa, com Portugal el 25 d’abril i Grècia el 24 de juliol.

El règim franquista vivia una etapa crepuscular però, alhora, molt perillosa. El 24 de març del 1975, Fernando Herrero Tejedor, ministre secretari general del Movimiento, nomenà Adolfo Suárez el seu vicesecretari general. El 25 d’abril, es declarà l’estat d’excepció a Guipúscoa i Biscaia. El 22 d'agost, el govern aprovà un dur decret llei antiterrorista, que comportà la restricció de més llibertats i que va aplicar de forma retroactiva. El 27 de setembre s’afusellà a Cerdanyola del Vallès el militant d’ETA Jon Paredes Manot, Txiqui, i en altres indrets, un altre membre d’ETA i tres membres del FRAP.

En paral·lel, el 7 de juliol, s’inaugurà el Santuari de Torreciutat, centre espiritual de l’Opus Dei, ensems que el Ministerio de Información y Turismo va flexibilitzar el control de la nuesa al cine; així, poc després, l'actriu María José Cantudo protagonitzà el primer nu integral del cinema espanyol a La trastienda del director Jordi Grau. S’iniciava el destape com a via de descompressió social.

Mentrestant, a Catalunya, van continuar actuant en la clandestinitat el Consell de Forces Polítiques de Catalunya i l'Assemblea de Catalunya. Al maig, les Comissions Obreres guanyaren les eleccions sindicals en la majoria dels grans centres industrials. Així mateix, l’oposició armada continuava amb les accions d’ETA que, el 14 de maig en un tiroteig, provocà la mort de tres dels seus membres i un tinent de la Guàrdia Civil a Gernika. I el 2 d'agost, els GRAPO cometeren el primer assassinat d’un guàrdia civil.

És en aquest context, de l’any 75, on tingué lloc el cicle de “Les Terceres vies a Europa”. Allà parlaren: Anton Cañellas, dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya, Josep Solé Barberà, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Josep Pallach, del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, Joan Reventós, de Convergència Socialista de Catalunya, Ramon Trias Fargas d’Esquerra Democràtica i Jordi Pujol i Soley de Convergència. El 12 de juny, davant de 3000 persones, Cañellas llegí un comunicat que era reflex del programa comú de l’Assemblea de Catalunya. Allà es demanava “una amnistia amb la llibertat de tots els presos polítics i socials” com a “condició indispensable” per superar la divisió entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil; “el reconeixement dels drets i llibertats fonamentals d’associació, expressió, reunió i vaga”; “una societat democràtica, amb la plena participació del poble a través dels partits polítics i dels sindicats”; la convocatòria d’unes eleccions per escollir Corts Constituents, i la creació d’un “òrgan específic d’autogovern i control del procés democratitzador, integrat per tots els partits polítics catalans”. Martín Villa va imposar una multa de 25.000 duros als organitzadors pel manifest.

Ara bé, per acabar de situar el context de l’acte, es pot observar com ja anunciava els límits de la transició que s’acabà pactant amb el franquisme. En el cicle no s’hi va convidar Esquerra Republicana, que en aquells moments tenia una estructura feble, però era el partit majoritari el 1939 i el partit de l’exili. En canvi, s’hi convidà a parlar Trias Fargas, representant d’un partit minúscul acabat de constituir. Tampoc hi van convidar els grups situats a l’esquerra del PSUC, que sí que tenien més implantació i trajectòria que moltes de les organitzacions dels conferenciants: Bandera Roja, Partit del treball, Front Nacional i PSAN. Així que el cicle va marcar quins espais entrarien en la partida de la reforma pactada que substituiria la ruptura democràtica propugnada pel conjunt de l’oposició.

Per això, tots els qui havíem apostat per posar fi, de forma nítida, a la nit franquista gaudint d’un dia de sol esplèndid, ens vam frustrar. El que havia de ser una albada resplendent cap a la democràcia, va esdevenir una albada emboirada pel franquisme ambiental en tots els àmbits del poder de l’Estat; una albada emboirada, una democràcia de baixa qualitat amb molts sectors grisos on la llum no ha acabat de penetrar. Finalment, aquesta albada frustrada ha acabat esdevenint capvespre. Amb risc, ara, que torni la nit espessa.

Ens trobem aquí. El procés independentista va ser un intent de bona part de la societat catalana de buscar una via pròpia d’homologació a les democràcies avançades d’Europa, atès el convenciment que a dins d’Espanya no hi havia opció. Trenta-cinc anys de transició frustrada, on ni les llibertats personals ni l’autogovern havien avançat de forma suficient, i patien senyals de retrocés, ens van impel·lir a intentar-ho. No vam sortir-nos-en. Aquests darrers anys s’ha maladministrat la victòria de l’1 i 3 d’octubre i la derrota subsegüent. No s’ha parlat clar a la població. S’ha centrat tot en els esforços pal·liatius de la repressió. Els líders de les forces principals de l’independentisme estan ancorats en aquest forat espai-temps. I tot i que s’ha intentat aprofitar la feblesa parlamentària de la cara amable del règim, del PSOE, s’ha fet sense coordinació i sense programa comú. L’albada esperada el 1975, el 2005 (amb el nou estatut) i el 2017 amb el referèndum, ha continuat essent esbalaïda i cada cop més pròpia d’un capvespre del règim de la transició.

La capacitat dels aparells profunds del deep state en combatre amb tots els mitjans (“el que pueda hacer algo que lo haga”) els enemics polítics deixa una rastellera de víctimes impressionant. Primer, els rapers o els nois d’Alsasua, després, els independentistes en massa (“me queda lejos”), després el món de Podemos, la caça dels pocs membres progressistes de l’aparell estatal i, finalment, el PSOE mateix. El darrer de la llista, però ha permès per activa o per passiva, la degradació de la democràcia espanyola. Ni Felipe Gonzalez, quan el van votar per fer neteja després del cop d’estat del 23F, ni Zapatero, sempre nedant i guardant la roba, ni Pedro Sánchez han reformat el marc legal i l’estructura estatal per homologar-la a les democràcies avançades d’Europa. I quan, el PSOE, com un dels dos partits del règim, es veu esquitxat per casos greus de corrupció, el trajecte se li ha acabat, a diferència del PP.

Des de l’òptica catalana, crec que un govern tan feble a Madrid no farà avançar res d’important del que s’havia compromès amb Junts i ERC pel que fa a qüestions d’autogovern. Aquestes són el que primer se sacrifica. Així que potser caldria concentrar-se en qüestions d’interès general que permetin suports amplis per deixar un marc legal més favorable a la defensa de les llibertats, els drets i l’autogovern que caldrà emprendre en el pas del capvespre a la nit espessa amb PP i Vox al govern, sembla que inevitablement.

Si la corrupció és la base del manteniment mutu entre oligarquia i partits del règim, cal reclamar a Sánchez modificacions legals per obstaculitzar-la. Han de pagar corruptes però també corruptors. Les empreses delinqüents habituals que apareixen sempre en qualsevol causa sigui espanyola o del 3% català, se’n van indemnes de qualsevol cas. Com és possible que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), organisme que promou i preserva el bon funcionament dels mercats, no sancioni les empreses corruptores? Com és que no hi ha una norma de llei per impedir anar a concursos d’obres i serveis a les empreses que han untat a polítics? Com és que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), encarregada de la supervisió i inspecció, no castiga les empreses cotitzades a borsa que compren favors? On és el lliure mercat i la competència, si guanyen els concursos, no qui ofereix més qualitat i bon preu, sinó qui paga comissions més abundoses?

Què ha fet Grande-Marlaska en els seus 7 anys de ministre? Abonar el programa Pegasus, no anar a fons del cas de la policia patriòtica, condecorar responsables de les repressions violentes de l’1 d’octubre, etc. En els mesos agònics que li queden a Sánchez seria d’esperar també un programa comú de reforma democràtica. Modificació del Codi Penal per acostar-lo a les democràcies avançades, incorporant com a delicte d’odi la vexació per raons lingüístiques. Derogació de la llei mordassa. Derogació del decret d'intervenció d’Internet. Llei de desfranquització, per exhumar el franquisme de totes les institucions de l’Estat. Aplicació accelerada de la llei de memòria democràtica, etc.

En els propers mesos agònics, hauríem de ser capaços de forçar el PSOE a la creació d’espais il·luminats de democràcia de les llibertats i no corruptes, per a no fer més complicat actuar en la nit que s’albira. Però el capvespre emboirat que també afecta els dirigents dels partits catalans tradicionals, no sé si ho farà possible.