Des de juny de 2015, les dues principals ciutats de l'Estat estan governades per dones. Ada Colau i Manuela Carmena porten les regnes del govern municipal de Barcelona i Madrid, al que accediren per primer cop a la història liderant candidatures ciutadanes progressistes. Les primeres feministes ja es preocuparen per la presència de la dona a l'esfera pública lluitant per a que les lleis la permetessin tindre un paper actiu. Avui encara resta pendent la construcció de condicions que garanteixin la igualtat real d'accés, i per això aquestes alcaldies suposen un important avenç en la lluita per la igualtat home-dona, sobretot des d'un punt de vista simbòlic per tot allò que té a veure amb la construcció de nous imaginaris (Ahora Madrid, per exemple, felicitava l'any amb un anunci nucleat a partir de la frase "no quiero ser princesa, quiero ser alcaldesa"). La presència de dones a la política no és però només una qüestió de justícia, sinó també d'eficàcia i eficiència. Una altra mirada a la cosa pública permet enriquir i complementar una forma de fer tradicional masculina.

Ara bé, una flor no fa estiu, i cal veure la situació en el seu conjunt. Després de les eleccions de 2015 a Catalunya només el 18,7% de les alcaldies era ocupada per dones: 177 alcaldesses davant 770 alcaldes. Semblaria doncs que la infrarepresentació femenina a les institucions públiques es veu reforçada a l'administració de més proximitat al ciutadà, aquella en molts casos ocupada per ciutadania no professional de la política. En el marc estatal, els territoris amb una presència major de dones alcaldesses són Múrcia (33,3%), el País Basc (25,3%) i Madrid (24%), i els que se situen a la cua són Cantàbria (10,8%) i Galícia (11,8%). Si observem els partits polítics, també trobem una diversitat de situacions: un 28,7% de les alcaldies de Bildu-EA i un 24,2% del PNB són ocupades per dones; a l'extrem contrari trobem el PP (16,5%) i CiU (17,7%). No faríem justícia a la realitat si no reconeguéssim l'evolució positiva que ha registrat aquest indicador des de la transició. Mentre després de les eleccions de 1983 els municipis catalans governats per dones eren només l'1,6% (15), tres dècades després aquesta xifra s'ha multiplicat per 11.

Avaluar la situació de la resta de càrrecs electes als consistoris ens obliga a parlar de la "Ley para la igualdad efectiva de mujeres y hombres" aprovada el 2007 amb Zapatero que introdueix les quotes per raons de gènere (per cert, recorreguda al Tribunal Constitucional, sense èxit, per part del PP). Per municipis de més de 3.000 habitants, les llistes electorals han de contemplar un mínim del 40% de candidatures d'un sexe i un màxim del 60% de l'altre, i aquest repartiment ha de complir-se per cada grup de 5 candidats. En aquest sentit, a nivell de l'estat espanyol s'identifica un impacte rellevant: d'un 25,5% de regidores als 2003 s'aconsegueix un 30,5% el 2007 i un 35% al 2011. L'evidència anima a continuar implementant polítiques públiques d'aquest tipus per tal d'aconseguir l'anhelada equitat.

L'aposta per llistes paritàries, si pot ser amb "cremallera" millor, és un pas endavant. Però és cert que amb quotes no n'hi ha prou, ni en política ni en qualsevol altre àmbit de l'esfera pública. La disponibilitat i predisposició de les dones per accedir a càrrecs de responsabilitat continua essent encara menor que la dels homes. L'organització patriarcal de la societat i la vida permet menys disposició de temps a les dones. Alhora que la socialització tradicional les ha fet més reticents a assumir càrrecs públics en un món masculí. Calen polítiques públiques per debilitar la fractura estructural de gènere, un gran treball cultural per empoderar les dones i feminitzar la forma de fer política... i més, moltes més "alcaldesses".