Comencem pel començament: la sentència que va perpetrar el Tribunal Suprem contra els presos polítics el passat dilluns és una vergonya i una revenja política. De 9 a 13 anys de càstig. Inacceptable voler fer política des dels jutjats. Perquè són idiomes diferents. Perquè barrejar aigua i oli no ha funcionat mai. La por a fer política és l’inici de la fi: és el populisme, el tot s’hi val, i a veure qui la té més llarga i el fot-li que és de Reus. Pilota al terra: És l’Estat espanyol ‘polític’ qui ha fracassat, i carrega la factura a Catalunya. La ferida d’Espanya amb els catalans és cada cop més profunda, també amb els que se senten espanyols. El combustible es diu frustració. I ja no és desafecció, ja no és desconnexió, ara comença a haver-hi repulsió. I això, per molt independentista que siguis, és una molt mala notícia.
 
S’ha de donar suport a les mobilitzacions? I tant. Esclar, i com a mínim tolerar-les quan no hi estàs d’acord, també les de Societat Civil Catalana. Hi ha hagut aldarulls? Sí, i poca cosa en relació a vagues a empreses automobilístiques o a la vaga general del 2010 per la reforma laboral. Quantes manifestacions universitàries he presenciat a l’avinguda Diagonal, o contra la guerra, o les pells, o els braus. Quantes vegades, de jovenet, i sense saber molt bé perquè, vaig acabar davant dels agents de policia quan no hi havia ni pancartes ni megafonies. Una cosa és manifestar-se, fer marxes, i una altra cremar contenidors (no entenc massa perquè serveix) o entrar a la fira Meeting Point i amenaçar als treballadors de la fira. Això de què va? Que sí, que a cada mobilització de pagesos es cremen neumàtics o es tallen carreteres. Que si França, que si el 15-M, que ja ho entenc. Però no hi veig el què. Només veig hores i hores de noticiaris, i això no és guanyar el relat, spin-doctors de mitja pensió.
 
Perquè els catalans (o com a mínim els independentistes) sembla que no vulguem guanyar, sembla que només volem que ens donin la raó. Perquè la tenim, alerta. I ens emprenyem. No va enlloc. A hores d’ara el Tsunami Democràtic ha assolit tornar la il·lusió a un sector de la societat que s’avorreix amb la política. Són gent d’acció. És obvi que no podem anar només de manifestació de la Diada en manifestació de la Diada. L’acció de carrer, les manifestacions, ha de ser continuada. I controlada. No som Hong Kong, gràcies a Déu. Com no som Euskadi, ni Irlanda, ni Veneçuela, ni França. I el Tsunami diu el que diu. L’astúcia és una arma valuosa, però vol temps i prendre distància. Violència cap ni una, és repugnant. Al segle XXI no em vingueu amb que les revolucions volen sang.
 
És preocupant la pell fina que gastem. Si no m’agraden les barricades en flames sóc un botifler. Visca! Si no crec en les vagues generals sóc un traïdor. Perfecte! Tot és absolut: El Govern és una merda, els partits són covards, l’Assemblea i Òmnium s’han baixat els pantalons. Només jo sóc el bo! Quina fatiga. Sense autocrítica no anem enlloc. Anem cecs. En el món dels "m’agrada" només estem pendents de quedar bé quan la nostra obligació ciutadana és dir que el rei va nu, si va sense roba. Sortir al carrer és un dels ingredients. Reclamo la suma i la barreja política de tots els ingredients. Carrer, relat, negociació. Ser prou ferms per poder ser flexibles.  
 
I, finalment, i sent impopular vull donar el meu suport al Cos de Mossos d’Esquadra. Complicadíssim el moment que viu. I sense ordre no hi ha aventura, com diria el poeta. Ara bé, qualsevol agent, qualsevol operatiu que actui de forma negligent que llepi. I la policia catalana té tots els mecanismes per fer-ho, que ho faci. I compte amb les teories de la conspiració, però cal estar oberts a totes les opcions i no portar el lliri a la mà.