Alejandro Sanz ha inclòs un cançó interpretada a mitges en català en el seu nou disc i voldria dir sense embuts que em sembla un fet remarcable i que trobo que no se n’està parlant prou. Per què deu ser? Bé, ara que hi ha candidats electorals esperpèntics que fan servir la nostra llengua per vantar-se que no la parlen o per llançar-la pel cap als seus rivals, una estrella comercial de la música espanyola fa un pas amb el qual, tal i com estan avui les coses, és fàcil pensar que podria tenir més a perdre que a guanyar. 

Cal dir que la cançó, Este segundo, en què Judit Neddermann fa la rèplica a Sanz introduint-hi diverses estrofes en català amb la seva intensa subtilesa habitual, no és un 'bonus track', ni el disc, que es titula (una mica pomposament) "#ELDISCO", és pas un recull de rareses, ni un producte menor o d’entretemps. Parlem de l'edició estàndard, internacional, del nou àlbum de l'autor de Corazón partío. Neddermann, cantautora de Vilassar de Mar, no només hi deixa l'empremta vocal (trobant-se amb el mateix Sanz, que s’impregna de la llengua i hi solapa unes paraules gairebé xiuxiuejades, “passa per davant”) sinó que és coautora de la cançó, i el seu nom apareix a la contraportada al mateix nivell que els altres tres convidats del disc, tots ells estrelles globals de la música llatina: els nord-americans Camila Cabello i Nicky Jam, i el porto-riqueny Residente (exmembre del grup Calle 13).

La iniciativa d’Alejandro Sanz és valenta perquè s’està ficant gustosament en un jardí que podria haver-se estalviat. Demostra que va per lliure. I és destacada alhora perquè ens ve a dir que hi ha carrils per on les persones sensibles es poden trobar més enllà de la política, de la seva cridòria, de les consignes i de les sanes però a vegades pertorbadores discrepàncies.

Naturalment hi pot haver la tendència a llegir el fet segons el vidre ideològic de cadascú, però tan grotesc seria deduir que Alejandro Sanz s’hagi fet independentista com gratuït imaginar que Judit Neddermann sigui necessàriament partidària de la unitat d’Espanya per haver-se prestat a aquesta metàfora de l’abraçada entre llengües i cultures. Va d’això, o d’allò, la cançó? Diria que no pas. Més aviat és un senyal serè, d’una gran puresa, de la comunicació i l’entesa possibles enmig de la histèria sense que cap part hagi de renunciar a allò que és. 

No podem subestimar el poder de la poesia, de la cançó, per desenterrar afectes genuïns, no pas tramposos, i per contribuir a buscar solucions. I mentre arriben, o no, és un plaer escoltar aquesta cançó dolça i encantada, en què Judit Neddermann s’agafa al moment, al “segon que no compta”. Ara que l’aquelarre de la campanya ja és arribat, refugiar-s’hi durant uns pocs minuts serà, si més no, un descans.