Si els alemanys veuen Telemadrid o escolten algunes declaracions dels polítics espanyols acusant reiteradament el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, de nazisme de ben segur que no entendran res. No, no és que el president Mas s’hagi deixat bigoti seguint l’estil de Hitler com mostren les imatges retocades del darrer programa acusatori de Telemadrid (una televisió pública). Ni tampoc que es faci apologia del nazisme a Catalunya.

Per això, alemanys i catalans, ens mereixem una explicació sobre aquest abús del llenguatge i aquesta forma de banalitzar una qüestió tan delicada per als alemanys i els europeus. El problema, que no deuen conèixer bé els alemanys, i que els catalans ja fa temps que denunciem, és que a Espanya els crims del passat recent no han estat redimits políticament. Cal que els alemanys sàpiguen que a diferència d’Alemanya, Espanya no hi ha una llei que condemni la dictadura franquista de forma clara i que repari el mal que va causar a les seves víctimes de forma completa i fefaent. I malgrat la Llei de la memòria històrica del 2007, a Espanya no s’han complert les convencions més elementals de reparació històrica respecte a la seva dictadura més terrible.

El llegat franquista continua dempeus a l’Espanya actual, representat per l’únic mausoleu que, a la Unió Europea, està dedicat a la glòria d’un dictador, com és el Santuari del Valle de los Caídos. Els catalans no hem aconseguit tampoc que es repari, ni que sigui simbòlicament, l’assassinat del president de la Generalitat al final de la Guerra Civil, entregat per la Gestapo al dictador Franco i afusellat el 15 d’octubre de 1940. Ni tampoc no hem aconseguit que siguin retornats als seus familiars els documents personals (cartes personals entre altres) que van ser robats per les forces franquistes a milers de persones i guardats a l’Arxiu de la Guerra Civil a Salamanca; ni que siguin reconeguts els anys que milers de persones van passar en camps de concentració, de treball; ni que s’hagi retornat l’honor als que van ser depurats pel franquisme; ni encara menys que s’hagin identificat els culpables dels crims de la dictadura.

Per tant, als catalans no ens sorprèn gaire aquesta manca de sensibilitat envers les víctimes del terror nazi o d’altres períodes foscos de la història que mostren sovint els polítics i les institucions a Espanya. Ens produeix una gran vergonya aliena, i contribueix a augmenta la desafecció que sentim envers unes institucions i uns polítics que ens consideren ciutadans de segona. Molts alemanys pensen que els catalans volem la independència perquè volem tenir més diners. A més del greu dèficit fiscal que patim, però, la principal raó és que estem farts de patir anys d’humiliacions, calúmnies i vexacions pel simple fet de ser catalans i de voler ser-ho com un poble lliure.

Potser pensareu que exagero. Però només heu de mirar el que diuen dels catalans els espanyols exaltats a Twitter per adonar-vos del procés de demonització que estem patint. Diuen que aquest és el primer pas, el de convertir la víctima en botxí, per aconseguir que tota una societat accepti com un fet lògic el desig de la seva eliminació. Va passar amb el nazisme contra els jueus i els grups socials diversos. Va passar això mateix a la guerra de Bòsnia no fa pas tants anys. Avui, els catalans, ens sentim amenaçats per aquesta violència simbòlica que es practica als mitjans de comunicació de Madrid en contra de la nostra voluntat de manifestar-nos com un poble lliure, que només reclama l’exercici democràtic d’una consulta sobre la independència de Catalunya. Potser els alemanys, com els altres europeus, haurien de demanar explicacions al Regne d’Espanya per aquesta referència frívola al nazisme que s’exhibeix als mitjans públics espanyols. I ja de passada, podríeu demanar explicacions sobre aquest intent de destruir les bases de la convivència a Espanya. Els catalans ja hem perdut l’esperança que les institucions espanyoles respectin les formes democràtiques, però vosaltres, alemanys, potser podeu intentar-ho amb més força.