Fins a l'aparició d'Speedy González el rei Alfons XIII va ser considerat una de les criatures més ràpides del planeta. El rei espanyol va fugir per cames el 14 d'abril de 1931. Desembarcava la República. Però, de fet, el conegut popularment com "el cametes", guillava per un altre motiu: el Borbó havia deixat de ser perfecte.

És una putada deixar de ser insuperable, inimitable, ideal. Però un dia arriba. Durant anys, panys i guanys, reis, reines, prínceps, princeses, cavallers... (els ponis estaven al marge del sector fauna incomparable) eren l'hòstia, la rehòstia, la trihòstia. Eren perfectes. Únics. Intransferibles. Immutables. Per què? I per què un dia s'acaba això? Eh? Deixem que ho expliqui Josep Maria Francès. Un periodista català que va seguir la carrera veloç d'Alfons XIII el 1931: "Una de les coses que més han contribuït a enderrocar vells privilegis i a desacreditar llegendes i mantes és l'aparició regular, damunt la premsa diària, de les fotografies de reis i prínceps. [...]. Els reis i reines, vistos en pintures de museus, són tots bells, gentils i arrogants. [...]. La precipitació amb què hom confecciona els periòdics i revistes fa que no sigui possible el retoc. Així no era estrany veure, entre nosaltres, fotografies reials que feien morir de riure, les unes per còmiques, i revoltaven altres pel rictus abanderat de determinades actituds i gestes. Tot això minà el respecte de les multituds pel fantasma de la reialesa i contribuí no poc a què es fessin republicanes fins a les cigarreres".

Ras i curt: la pintura era una fàbrica de perfeccions; la fotografia d'imperfeccions. Alfons XIII pira per culpa de les fotos que són bombes que esbocinen, trossegen, esquarteren les realitats immaculades. Però ara, amics, amigues i persones que vaig conèixer ahir, hi ha revenja. De la bona, de la de bats de beisbol atòmics i llença flames de salfumant.

El món gira però no avança, per això la veritat està a les rotondes, o als rucs fent girar la sínia. Per això avui la fotografia és la pintura d'ahir: tot és perfecte. Impecable. Ideal. Modèlic... O no. Torna la síndrome Alfons XIII com un fantasma sense llençol. Torna i destapa la nova vella política. Mireu, fa uns dies, (el 25 de juliol) l'activista gironina contra els desnonaments Marta Afuera publicava a les xarxes socials que Ada Colau pactava amb la policia per sortir a la foto quan era líder de la Plataforma d'Afectat per la Hipoteca (PAH). Mireu. Afuera ensenya una foto d'una Colau a terra. Mig somriure de mètode Stanislavski. Hipnotitzant directament a la càmera. Mentre un policia l'agafa curosament, amablement, pel braç. Diu Afuera: "En los días en que se hizo esta foto yo estaba en el grupo de coordinación de la PAH... duré poco porque mis críticas a su manera de actuar hicieron que perdiera su confianza. Des del grupo de coordinación vi que se pactó que Ada Colau saliera de esa acción con un acuerdo con los Mossos. Incluso la foto se pensó. De hecho ella no estuvo durante toda la acción... entró en la oficina del banco a media acción, después de sopesar y de pactarlo con los Mossos. Esa era su actuación habitual... no solo en esa acción, en todas... ella nunca quiso correr riesgos de salir de una acción con denuncias, detenida y sobretodo no quería ningún proceso judicial penal".

Per Afuera, ja aleshores, Colau tenia clar que el seu objectiu era crear un partit polític. Les fotos són un download a les masmorres: fan caure règims. I també pugen al cel: són un upload d'utopies, de somnis.

Abans d'alcaldessa Ada Colau ja feia ficció com a actriu a una sèrie juvenil d'Antena 3. Ara surt a totes les televisions. Després va continuar disfressada fent d'heroïna "Supervivienda" denunciant els problemes de l'habitatge a la ciutat. Ara té el pis més gran i poderós: l'Ajuntament. D'anar guarnida com una Abella Maia antisistema a anar mega, súper, híper uniformada pel sistema. Del nosaltres, dels comuns, als sense sentits comuns. De la constructora de súper illes utòpiques urbanes a viure com una monologuista a la seva illa política.

Però abans de ser alcaldessa, i ara, la culpa és sempre dels altres. Perquè passar de la pinzellada d'un retrat perfecte o d'un píxel ideal d'una foto no explica el que no es veu a la foto: com es construeixen i es governen les societats ideals, els ajuntaments utòpics, quan la revolució del píxel arriba al poder? Com es gestionen les imperfeccions que no apareixen a les fotos perfectes? Mai hi ha resposta. Ni resposta perfecta. Ni instantània impol·luta.

Si a un Alfons XIII de fotos de blanc i negre el van fer fugir les imperfeccions fetes imatges, Ada Colau de coloraines súper pop pixelades sap que ella també pot fugir, electoralment, per cames l'any vinent. O no. Però tremolar-li les cames li tremolen. I les fotos també tremolen. Perquè si no hi ha quadres de monarquies perfectes, tampoc hi ha fotografies d'utopies perfectes. Perquè una cosa és la foto i l'altra la realitat. La de veritat, la que no està pixelada. La que està masegada. La que està fora de camp: la que no surt a la foto. La que sanglota darrere la foto. La que ja està farta de les fotos.