Avui fa exactament 50 anys que Algèria es va declarar independent, després de vuit anys d’una llarga, cruenta i dolorosa guerra amb França. Més d’un segle abans, el 9 de juny de 1830, França havia ocupat el país i els colonitzadors s’hi van quedar amb les millors terres de conreu, donant lloc a una emigració massiva de francesos cap a aquest país, el més gran en extensió de la Mediterrània. Aviat va començar a córrer la veu de les excel·lències del país com a terra de prosperitat fàcil i milers d’europeus d’altres indrets també van emigrar-hi, a més dels francesos inicials: espanyols, italians, maltesos...

També n’hi anaren de procedents dels Països Catalans, sobretot d’Alacant i la seva àrea, de Catalunya Nord i de Menorca, de tal manera que un municipi, Fort de l’Eau, va ser poblat íntegrament per menorquins, anomenats generalment “maonesos”. Entre aquests hi havia Catalina Sintes, la mare de l’escriptor en francès Albert Camus. Se’n parla amb detall a Els menorquins d’Algèria, de Marta Marfany, i a Els valencians d’Algèria (1830-1962), d’Àngela-Rosa Menages, nascuda a Algèria, i Joan-Lluís Monjo. La comunitat catalanoparlant algeriana va arribar a ser d’una certa importància, de manera que cap a finals de la dècada dels seixanta, el segle XIX, quan el missioner protestant català Francesc de P. Ruet va anar-hi a evangelitzar, la llengua de culte va ser el català, ja que els seus fidels eren alacantins, menorquins i rossellonesos, a més d’alguns originaris del centre del País Valencià o de Catalunya. Joan Coromines explicava que hi havia aparegut, fins i tot, alguna publicació en català, en grafia francesa i alguns llibrets van ser també editats amb aquest format lingüístic. El català parlat a Algèria era conegut popularment com a “patuet”, barreja dels diferents dialectes catalans que s’hi parlaven, i era molt usat en certes zones d’Alger (menorquins i rossellonesos)  i d’Orà (alacantins).

La matinada de l’1 de novembre de 1954 va tenir lloc una cadena d’actes armats simultanis, arreu del país, reivindicats per un fins aleshores desconegut FLN, Front d’Alliberament Nacional, contra dependències de l’administració colonial francesa. L’acció va agafar totalment desprevinguda França, a causa de la gran capacitat de coordinació, eficàcia i desplegament territorial de les noves sigles. En realitat va ser l’inici d’una guerra devastadora que va culminar amb la independència d’Algèria, el 5 de juliol de 1962, com a resultat dels acords d’Évian, entre francesos i algerians, un cop guanyat per majoria aclaparadora el referèndum d’autodeterminació.

La guerra d’Algèria va ser presa per França d’una forma similar a com Espanya va encarar la guerra de Cuba. En un i altre cas, les potències colonitzadores ho van considerar com un veritable esquinç en el seu cos nacional, amb unes terres on els lligams afectius i de tota mena havien estat diferents als de la resta de països ocupats, per la seva intensitat i implicació personal. Bona part de l’emigració europea va fugir-ne: són els anomenats “pieds noirs”, la majoria dels quals s’establiren a França, inclosos els que no hi tenien cap vinculació prèvia, com ara els catalans. Però també prengueren el camí de l’èxode sense retorn els “harkis”, els algerians que havien col·laborat amb França i s’havien mostrat contraris a la independència del país.

Un dels elements més dolorosos d’aquella guerra contra França va ser, també, la guerra simultània que mantenien entre ells les dues grans faccions de l’independentisme algerià: FLN i messalistes, els partidaris aquests darrers del líder històric Messali El Hadj, al qual encara no s’ha fet prou justícia per la seva trajectòria de compromís nacional. Només a França van morir-hi 3.000 algerians per atemptats d’una o altra banda. Les metrallades a plena llum del dia, al carrer, a París, eren habituals entre messalistes i FLN, en els establiments que freqüentaven uns o altres. Les llibreries franceses, sobretot les parisenques, en van plenes aquests dies de tota mena de llibres i publicacions, dedicades a recordar i analitzar aquells anys i tot el període de presència francesa a Algèria, durant la qual les matances de població autòctona, com la massacre de Setiff el 1945, no van ser cap excepció.

Des del punt de vista ideològic, Frantz Fanon, psiquiatre de la Martinica, va ser un dels puntals teòrics de la revolta nacional. La terminologia del FLN es va encomanar a tots els països en procés de descolonització, sobretot a l’Àfrica, i el concepte “alliberament nacional” entrà a formar part de la normalitat política a Angola, Moçambic, Cap Verd, Guinea Bissau i Vietnam, entre altres llocs. També aquí, en certa manera, el PSAN va recollir aquella terminologia i  aquella èpica. I no van ser pocs els països sense estat, europeus inclosos, que van trobar a Algèria no sols el seu referent, sinó també el seu suport, diplomàtic, militar, etc. 50 anys després, Algèria ha de resoldre la seva dualitat àrab/amazic i fer front a l’islamisme armat que tantes víctimes ha causat al país. Però res no podrà esborrar algunes de les pàgines més belles i heroiques que van produir-se en aquell combat desigual. Avui, Algèria sap que només compta amb ella sola per construir el seu futur en llibertat, sense dependre de ningú ni estar-hi sotmesa. Al cap i a la fi, que és la independència si no és el màxim exercici de maduresa i responsabilitat que pot protagonitzar un poble?