La interlocutòria de la sala d'apel·lacions del Tribunal Suprem que manté Oriol Junqueras en presó sense fiança intenta marcar clarament quin serà el terreny de joc de la legislatura que, per decisió de Rajoy, arrenca el 17 de gener després que ell mateix decidís, coincidint amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, cridar a les urnes el 21-D. Junts per Catalunya i ERC s'hi van presentar amb una aposta pel diàleg bilateral amb l'Estat i amb la UE i esperaven -condicionats també per la situació penal dels seus dirigents- que un bon resultat fos el salconduit cap a una mesa de diàleg per una sortida negociada al procés. Carles Puigdemont, per exemple, creia que superar el 50% dels vots ho facilitaria i que, arribat el cas, conservar la majoria absoluta, cosa que ha permès el 47,5% de suport a les llistes republicanes, ho decantaria amb temps i un joc de pressions.

El text de l'alt tribunal, condicionat també per la posició de la Fiscalia (òrgan sota control del govern espanyol), és rotund a més de cruel. No només perquè anticipa una sentència molt dura i exemplaritzant sinó perquè queda clar que, si l'objectiu és seguir fent política, segons el govern espanyol i els poders de l'Estat caldrà fer-ho en el marc estrictament autonòmic i amb l'horitzó independentista com a argument purament retòric. És a dir, en l'Espanya del PP, el PSOE i Cs, que és encara lluny de ser reformada, es pot ser independentista, sí, però no es pot fer la independència a partir de considerar Catalunya subjecte polític. No és viable, doncs, sotmetre a consideració dels ciutadans una estratègia de "fer República" i, si l'Estat s'hi torna de forma violenta, com va passar l'1-O, els culpables són els polítics independentistes. És el cas del líder republicà.

A Junqueras no el deixen sortir, ara ja no queda cap dubte que si Puigdemont torna l'empresonaran (quan fa dos mesos va exiliar-se a Brussel·les ja n'hi havia ben pocs i no apareixia cap indici de garantia pel retorn tot i que la seva campanya va preferir obviar-ho), i el Tribunal Constitucional no permetrà cap modificació o interpretació del reglament del Parlament que faciliti una investidura telemàtica o qualsevol altra sortida estrambòtica per restituir-lo. Arribat el cas, els diputats unionistes demanarien empara a un tribunal que ha demostrat ser de part. Si, com proposa Junts per Catalunya, Carme Forcadell presideix de nou la cambra, la seva entrada a presó serà segura si no compleix les ordres del TC per frenar-ho, més després de quedar en llibertat amb una elevada fiança. Rajoy i el bloc del 155 van fracassar a les urnes el 21-D, però han reeixit en l'objectiu de, per la força, obstruir camins al moviment independentista.

Les eleccions del 21-D van cremar una etapa i el que s'havia pogut fer fins ara ja no es podrà tornar a fer. Quelcom similar va passar després del 9-N i, per això, l'1-O ja va dur incorporada la repressió de l'Estat. Malgrat tot, la majoria republicana segueix intacta amb les úniques variables del triomf de Ciutadans -que no passa de ser una foto incòmoda possible gràcies a haver fagocitat el PP i el PSC en aquests anys- i la pèrdua d'incidència de la CUP. Així, damunt la taula de les formacions sobiranistes hi ha tres camins. Dos semblen avui impracticables, ja sigui per l'acció de l'Estat o perquè el propi bloc republicà el va invalidar a l'octubre. El primer, el de mirar de fer república i restituir a la presidència a Puigdemont com si res no hagués passat, l'hipotequen els tribunals i el govern espanyol, que ja ha desvirgat, amb èxit operatiu malgrat la contestació, l'article 155.

El segon camí passaria perquè Puigdemont tornés i es cridés la ciutadania a defensar, de forma pacífica, el president, el Govern i la República proclamada. Això elevaria la tensió ambiental i, si es tornessin acumular tantes forces com a l'octubre, podria forçar un nou escenari d'insurrecció que consumés la República o forcés una negociació, també sobre els presos i en una lògica d'estats. Seria, com pretén la CUP, tornar al momentum 27-O, però ni Junts per Catalunya ni Puigdemont han emès senyals d'avalar-ho. L'ambigüitat d'ERC tampoc la situa en aquesta via. Ni uns ni altres semblen disposats a precipitar els suposats escenaris de “violència extrema” d'aquells dies en què Puigdemont va decidir, amb el silenci de Junqueras, que no tocava defensar la República i que era millor deixar-la en el terreny simbòlic. Unes hores, per cert, que segueixen cobertes per una gruixuda capa d'interrogants i versions contradictòries i tòxiques.

Així, apareix un tercer camí. Darrerament a NacióDigital hem publicat dos articles importants, que cal no passar per alt en el debat que ens ocupa. Un de Francesc-Marc Àlvaro sobre els efectes del 21-D i el llindar del 50% i un altre de Josep-Lluís Carod-Rovira sobre la necessitat de mantenir l'“un sol poble” que partits com Ciutadans intenten, incapaços com són d'articular majories fins i tot amb tot de cara, esmenar amb ocurrències grotesques com la de Tabàrnia. Els dos parlaven d'ampliar les majories: un mitjançant el bon govern (i és difícil pensar que aquest es pugui exercir de forma no presencial a ulls de la majoria de la població que no se sent constantment interpel·lada per les emocions) i l'altre enfortint el discurs nacional enfront del nacionalista i arraconant essencialismes. Són objectius de suma però que deixen poc marge per tornar a l'èpica que es va tenir a les mans i no es va saber administrar el passat octubre.

Els dos articulistes ens remetien a camins que, si bé poden ser àrids i obligar a sortir del confort ideològic, podrien ser practicables per part del nou executiu. Un govern que, d'entrada, hauria de fer compatible acompanyar la mobilització pels presos amb recuperar les institucions autonòmiques i, més aviat que tard, agafar embranzida per un nou pols democràtic que caldria encarar amb més fortalesa. Segurament no hi ha, a curt termini i a falta d'un full de ruta que ho millori -estarem expectants a si es negocia alguna cosa més que càrrecs-, més cera de la que crema i l'empenta dels terceristes no arribarà. Que tinguem un bon 2018.