El vodevil d’aquesta setmana de la Carme Chacón és un dels serials més infumables, en l’escena pública, que ens ha tocat viure en els darrers temps. D’entrada, que la senyora surti amb cara de pomes agres a dir que renunciava a presentar candidatura, per preservar la unitat del partit i la integritat del president espanyol, realment fa de mal mirar. ¿Per què no diu que no se’n surt, que li han barrat el pas, que no té prou força? Dir que fa un pas enrere per altruisme, no ho sé, em costa de creure, no li acabo de veure el fons de germaneta de la caritat.

Després, a veure, sense ofendre ningú; fa temps que em fixo en Pérez Rubalcaba i, amb tota franquesa, aquest senyor dóna mil voltes a qualsevol rival, home o dona o doble militant. És viu i ràpid com ell sol, transmet seguretat i té tots els suports que li cal. A més de tenir una certa edat, és obvi que el seu moment ha arribat i que no pot esperar. És el candidat natural, és la persona idònia que pot afrontar un clima de crisi i d’extrema fragilitat internacional, i ja està tot dit. No valen equilibris de gènere ni de correcció política. La barca fa aigües i cal un bon mariner.

Però hi ha més coses. Ja fa un temps, potser uns anys, que la cursa particular de la Carme Chacón a Madrid condiciona la política catalana. El pes del PSOE en relació al PSC i la deriva centralista dels socialistes té alguna cosa a veure amb aquesta dona i les seves quimeres. Les actituds espanyolistes de les darreres campanyes han estat ben vistes, o ben acollides com a mínim, pel duet ministerial Chacón-Corbacho; unes campanyes que han accentuat la deriva a la contra del partit dels Maragall, Reventós, Obiols, etc. Contra la dreta, contra el separatisme...

Mai no havíem vist un PSC tan acomplexat i rondinaire com en els últims cicles electorals. En alguns casos, semblava disposat a entrar en una espiral de competència amb el PP per veure qui la deia més grossa. Els seus estrategues no ho admetran mai, però estic segur que aquesta línia és la que els ha portat al suïcidi polític i els ha fet passar de tenir-ho tot a Catalunya a no tenir res. En quatre mesos han caigut en la indigència institucional, i penso que la clau madrilenya ha estat crítica en tot el procés.

Tampoc no em treu la son, la veritat, ja s’ho faran. Si volen dinamitar els equilibris nacionals de moltes dècades, mala sort. Si el PSC vol ingressar en la marginalitat, és el seu problema. El que passa és que en bona part, estic convençut que la línia seguida ha obeït a la loteria personal de la Carme Chacón, sumada a algun altre llobregatenc interessat en jugar fort a l’interior del PSOE. I al capdavall, resulta que aquesta loteria no ha funcionat, que ha acabat en el no res, o pitjor; en quatre ganyotes ploraneres de la dama en qüestió. Tot plegat espectacular, caram; les muntanyes han parit i ha nascut un ratolí ridícul.

Algú es pot indignar amb aquesta dona, si us plau? Algun dels centenars de socialistes a l’atur, dels que han perdut el càrrec, dels que han extraviat el poc que els quedava dels somnis de joventut? Jo no m’enutjaré gens, fins i tot confesso que m’ho estic passant bé, però aquí les víctimes i els sacrificis sembla que han estat enormes. Potser el socialisme català no es recuperarà mai d’aquesta aposta espanyola que ha obtingut tan poc guany, potser quedarà sepultat en la història, potser...

És que no hi ha ningú allà fora amb ganes de fer un mecagoncony?