Han decidit que marxen, però ja es veu que no és tan fàcil, de fet ara mateix molta gent es pregunta si aquelles raons que les van convèncer de marxar no serien en realitat una trampa; de fet, la qüestió que es debatia era la llibertat, el desfer-se de l'opressió del gran aparell institucional que no permetia l'autogovern, la presa de decisions en raó de l'interès més proper. Però potser la veritable independència no existeix i sigui un o altre el context sempre ens podem preguntar per algú de més amunt que té un poder superior. Fins i tot aquells que critiquen les grans corporacions perquè l'identifiquen amb el veritable poder fàctic haurien de sospitar que sigui amb la mida que sigui, i sigui de dretes o d'esquerres, l'Estat acaba generant sempre una excrescència letal, la burocràcia, que por molt que es vulgui servir de públic, comparteix amb qualsevol altre la voluntat de ser, de poder, de sobreviure.

Van decidir marxar i ara, sostenella i no emmendalla, no queda més remei que tirar endavant amb la decisió presa. Fins i tot malgrat que fer-ho hagi generat en el seu interior un altre debat, de l'entitat menor que no vol marxar, que diu que sempre ha expressat el seu rebuig a marxar i que ara vol fer una consulta pròpia per veure si la seva gent vol romandre dins de la unió, és a dir, per veure si la seva gent és unionista.
Els crítics amb marxar diuen ara que perquè no van poder votar tants dels seus nacionals que, essent-ho, van marxar a viure a altres terres, però que mai van perdre la identitat. Però els que han guanyat, els del sí a marxar, diuen que les regles del joc les estableixen ells, que els que han votat són els legitimats per fer-ho, que ningú altre ha decidit sobre el seu destí.

Estic parlant del Regne Unit i de la seva decisió de deixar la Unió. I de la voluntat d'Escòcia de preguntar-se si també volen marxar, i dels anglesos, que no els deixen. Algú diu que el cas català és com l'escocès, però a mi m'ha semblat veure una altra cosa. Els anglesos volen marxar i molts anglesos que viuen a Catalunya diuen que haguessin volgut votar i no els han deixat. No sembla més aviat metàfora de la Catalunya que no deixaria votar Barcelona, com si d'una Escòcia es tractés? I no seran els anglesos que viuen fora del Regne Unit però que s'hi senten, com els espanyols (catalans o no) que viuen fora de Catalunya i no podran votar el destí del que consideren part d'ells mateixos?

Sí, ja sé que algú s'empiparà per aquesta mena d'al·legoria. No està feta per ofendre cap sentiment nacional, però si per recordar com els sentiments fan passar per racional el que sols justifiquem des de l'emoció. En resum, sols ens semblen encertades les majories amb les que estem d'acord.