Des de la brillant jugada de convocar eleccions just quan li exigia la dreta i l'extrema dreta, l'executiu de Pedro Sánchez ha dedicat -i seguirà dedicant, amb bona tàctica electoral- cada divendres a aprovar via decret mesures de tipus social que han quedat pendents amb el final anticipat de la legislatura. Algunes, de molt necessàries, com el permís de paternitat, la reuperació dels lloguers de cinc anys o l'ampliació del subsidi a aturats de més de 52 anys. No ha fet el mateix amb la reforma laboral de Rajoy que el PSOE van prometre derogar. No ho farà.

Els socialistes argumenten que no tenen majoria assegurada a la Diputació Permanent del Congrés. És cert. Com també és cert que han tingut vuit mesos per intentar trobar aquesta majoria al ple. Si ja no per derogar-la tota, almenys per eliminar els seus punts més infames, com ara la prevalença dels convenis d'empresa sobre els sectorials o la fi dels salaris de tramitació. No han donat gaire mostres de voler-ho fer.

Per fer-ho, haurien d'haver trobat suports a dreta (PDECat i PNB) i a esquerra (Podem i ERC). Sobre el paper, no sembla gens fàcil. Però tampoc s'ha d'oblidar que Esquerra i els nacionalistes bascos ja hi van votar en contra el 2012, que els de Pablo Iglesias -que aleshores encara eren a la Complutense pensant-se si assaltaven els cels o no-, òbviament sempre l'han rebutjat, i que només l'antiga CiU hi va votar a favor. 

¿Tan complicat hauria estat buscar el suport dels postconvergents -amb un històric del sector socialdemòcrata al capdavant del seu grup al Congrés, per cert- per limitar els aspectes més lesius per als treballadors d'una reforma laboral aprovada en el punt àlgid de la crisi, en plena crisi del deute i com a recepta d'urgència per a la devaluació interna? Molt complicat, per no dir impossible. Perquè caldria haver posat sobre la taula altres contrapartides. Allò del diàleg, i tal. 

Con la Iglesia hemos topado, esclar. Però el balanç, simplificat i resumit, és que els socialistes han renunciat a la seva més notable promesa electoral en l'eix esquerra-dreta, i a revertir -ni que fos parcialment- la principal herència de l'etapa del PP per no fer concessions al sobiranisme. Un element que potser haurien de tenir en compte tots aquells catalans disposats a donar-los el seu vot el 28-A per allò del vot útil d'esquerres i la por al fantasma de la dreta.