Catalunya i Espanya són dues realitats diferenciades tot i estar vinculades històricament al llarg del temps, també com a resultat de compartir geografia. Certament, haver pogut resistir lingüísticament i, per tant, culturalment ens ha proporcionat una primera diferència o predisposició a la mateixa. Les decisions de governs, cases reials i “homenots” (com diria Pla) sovint han forjat un caràcter diferent a Catalunya que a l’Espanya castellana; això avui ens ha comportat disposar, també, d’una història pròpia.

Però el què ens ha fet, al segle XXI, irremeiablement diferents no han estat la llengua, la història, la política. Allò que ens ha fet prendre distància entre l’Espanya castellana i Catalunya ha estat la cultura. La cultura entesa no només com a expressió artística si no com a conjunt social d’un tarannà propi.

Durant el franquisme i, especialment, aquests anys de democràcia formal Catalunya ha configurat una “escala de valors” pròpia de com entenia el funcionament modern de les societats i dels països. Espanya ha mantingut una línia continuista, modernitzada, sempre basada en “l’ordeno y mando” sense haver tingut la discontinuïtat de la Revolució Industrial i sense l’experiència democràtica dels seus veïns després de la Segona Guerra Mundial.

A Catalunya s’ha establert un codi ètic diferent a la resta de l’actual Estat espanyol on la consciència ciutadana té un pes específic. Un caràcter on l’emprenedoria, la iniciativa individual i l’europeisme han conformat un caràcter propi. Això ho podem corroborar veient els temes de debat mediàtic, substancialment diferent a l’espanyol, a la configuració dels continguts dels Telenotícies i a la graella televisiva en general. Allò que ens ha ocupat i preocupat en primera plana a Catalunya a Espanya no ha sortit ni en comentari a La 2; per no parlar de les portades dels diaris catalans respecte als diaris espanyols.

Aquesta escala de valors ha estat impregnada d’un liberalisme (filosòfic no econòmic) semblant al que existeix a molts països centre i nord-europeus, on el risc d’emprendre, el valor del sacrifici i de la lluita constant per competir i sortir endavant té un pes en les ensenyances familiars. Evidentment, alguns creiem que això caldria potenciar-ho més però hem de reconèixer que el tenim més interioritzat que no pas els espanyols en general, òbviament.

Tenint clar que l’objectiu no és ser diferent pel sol fet de ser-ho si no és diferents per ser millors i configurar una societat més justa i més competent, crec que els catalans compartim, fins i tot els catalans que lingüísticament no ho són, una visió del món i de com volem que sigui.

Això és el que ens ha unit alhora de voler un estat propi que doni consistència (hardware) a la nostra visió social i econòmica. Ha estat la diferència, ni millor ni pitjor, dels valors socials que volem transmetre als nostres fills la que ens uneix envers un Estat que no ens pot entendre, doncs mai tindrem prou influència sobre ell; no som el seu centre.