La crisi ens ofega, Espanya ens escanya i tant tu com jo ens morirem molt abans d'haver fet totes les coses que preteníem fer abans de morir. La vida és un drama i, a sobre, s'acaba. Però, justament per això, hauríem d'aprendre a ser menys transcendents. No té sentit que ens ho prenguem tot tan seriosament: fet i fet, no en sortirem vius.

Riure hauria de ser com respirar: no ens n'hauríem de poder oblidar. La gent més sana que conec és la que sap riure's de si mateixa. I les persones amb qui més m'agrada estar són aquelles que em saben fer riure.

Aprendre a riure's d'un mateix és una inversió fantàstica: ja tens la diversió garantida per sempre. La rialla no ens cura, però ens salva. I la gràcia és que podem aprendre a riure'ns de tot el que ens passa. De les pròpies febleses, dels propis mals d'amor, de les pròpies malalties, de la pròpia mort.

Arran d'un article meu sobre els elogis que ens debiliten, rebo un mail d'una amiga. Em parla dels abusos sexuals a nens. La majoria tenen lloc dins del cercle de confiança de la víctima. Els abusadors busquen criatures a qui ningú faci gaire cas, maltractades o abandonades emocionalment. I enceten el procés de guanyar-se'n la confiança. A vegades amb regals, però sobretot amb elogis. Quan el nen ja confia en l'adult, les mostres d'afecte es tornen cada cop més físiques. Fins que es traspassen totes les fronteres acceptables.

Llegeixo el mail i entenc que no, que potser no es pot fer broma de tot. Habitem un món que gira massa tort. I l'humor també té les seves línies vermelles. Els abusos infantils de tota mena ens glacen qualsevol rialla. Però aquest no és un motiu per no riure, al contrari: és un motiu per riure sempre que puguem. Com va dir no sé qui, si esperem a ser feliços per començar a riure, correm el risc que la mort ens sorprengui sense haver rigut.