Suposo que no hi deu haver ningú encara tan ingenu com per creure’s que la situació adversa del català depèn d’una qüestió de percentatges a l’escola i no adonar-se que ens trobem davant d’una veritable ofensiva, perfectament coordinada, que vol encarrilar, definitivament, el procés de substitució lingüística del català per l’espanyol, en tots els àmbits públics. Fora de l’àmbit privat on el català es manté, com durant les dictadures militars de Primo de Rivera i de Franco, la resta d’espais públics estan ja confortablement ocupats per una llengua parlada habitualment per prop de 500 milions de persones en tres continents.
Només hi havia, fins ara, dues excepcions: el Parlament i la política, així com l’escola, tan sols la primària. Ja fa anys que l’espanyol és l’únic idioma emprat per alguns partits, amb tota normalitat, al Parlament, a les conferències de premsa i a la política en general, no sols pels tres partits de la ultradreta nacionalista espanyola, sinó també per un que duu la S de socialista a les sigles, cosa del tot impensable no fa tants anys, amb altres lideratges.
Ja tan sols resta un àmbit, el de l’educació primària, on la llengua del país manté la posició preferent que és habitual amb totes les llengües pròpies d’un país a tots els Estats democràtics. Això explica la intensitat calculada de l’ofensiva anticatalana a l’escola, per tal que, finalment, els negacionistes del català hagin aconseguit tots els seus objectius i només els resti fer fora la nostra llengua del darrer reducte que li quedava. Si aquesta batalla la perdem, la desfiguració no sols lingüística, sinó nacional, del país haurà esdevingut una realitat dolorosa i, probablement, ja irreversible.
El 1995, Josep Benet publicà L'intent franquista de genocidi cultural de Catalunya, un intent que, tot i les condicions desfavorables al sud dels Pirineus, la comunitat lingüística catalana hi va fer front, malgrat haver d’incorporar-se amb retard a certs àmbits d’ús més vinculats a la modernitat tecnològica i de consum, Avui encara, no s’ha alliberat d’una certa consciència d’idioma de segona categoria per part d’un nombre no menor de parlants habituals, fet que empeny a canviar de llengua davant d’interlocutors que no la parlen, però que majoritàriament l’entenen, i a no reivindicar de ser-hi atesos i servits davant totes les administracions i també en la nostra condició de clients i consumidors.
Sense dictadura militar i formant part Espanya de la UE, la minorització constant, intensa i creixent del català es produeix de manera més subtil, sense violència aparent i, per tant, de forma molt més perillosa i efectiva. La fràgil consciència lingüística dels parlants, començant per alguns noms destacats de la Generalitat, l’agressivitat d’un marc legal hostil i discriminatori, una acció de govern tímida i erràtica aquí, però coherent en la discriminació allí, una manipulació barroera de la realitat per part dels mitjans espanyols, així com la militància en la xenofòbia anticatalana de la majoria dels partits i polítics espanyols amb els seus discursos d’odi que tant connecten amb la catalanofòbia de base existent a la societat espanyola, fan tota la resta, la justifiquen i creen un relat fals de la situació.
Ha arribat l’hora, doncs, de passar a l’atac pel català en tots els àmbits, decisió per a la qual no cal ser independentista, ni catalanista, ni tan sols català, sinó, simplement, demòcrata de veritat i contrari a totes les injustícies, inclosa la lingüística. Cada cop són més les persones que es revolten contra la marginació que pateixen a tot arreu en emprar el català en un comerç, un bar, davant la policia o un metge, en una companyia telefònica, una empresa d’assegurances o una altra d’energia i ho fan en solitari, a pit descobert, i en denuncien, amb noms dels llocs i adreces, els indrets o serveis públics on el català no és ben rebut i on, per tant, no hauríem de contribuir amb els nostres diners a engreixar-los el negoci.
Ara cal, però, que aquesta situació d’emergència lingüística es visualitzi al màxim per part d’aquells que, a nivell personal, poden permetre’s de contribuir-hi de manera tan decisiva com difícil d’amagar, amb l’aval que els donen milers de vots a les urnes. Em refereixo als parlamentaris escollits per les vuit circumscripcions de Catalunya, el País Valencià i les Balears per configurar el Congrés de Diputats d’Espanya, així com el Senat. Es tracta d’un total de 88 congressistes, més els corresponents al Senat, tant els elegits directament a les urnes, com els triats per les tres cambres parlamentàries.
Pel que fa als congressistes, almenys 24 diputats de cinc sigles sobiranistes distintes haurien de ser els primers a encapçalar la insubmissió lingüística: ERC, Junts i PDECat, CUP i Compromís, als quals caldria afegir els 13 del món dels Comuns i Podem, entre els quals hi ha diputats del tot contraris a la prohibició d’ús del català al Congrés. I 24 de socialistes, la pràctica totalitat dels quals parlen català. La suma de tots ells, tant els que haurien d’emprar sempre el català, com aquells que, sense sumar-se ja a aquesta pràctica, podrien donar suport a un canvi en l’ús de la llengua a les Corts, és realment important.
No es pot acceptar per més temps que la llengua catalana, la segona més parlada de l’Estat espanyol, parlada en cinc comunitats autònomes de les quals oficial en tres, present en quatre Estats europeus, en un dels quals (Andorra) és l’únic idioma oficial, sigui inexistent i invisible en una cambra que vol ser representativa de tots els milions de ciutadans catalanoparlants que els han votat. A les files d’Unidas Podemos, Más País i PSOE hi hauria d’haver gent sensible a aquesta reivindicació i fer-hi costat, emprant també el català en alguna ocasió, tot i no ser catalanoparlants.
Per posar fi a la pulsió lingüicida i a la vulneració dels drets de les minories, com fa el parlament de Turquia quan hi ha diputats que hi parlen kurd, esperem dels representants a Madrid que hi parlin sempre en català, per més que els ho prohibeixin, els cridin a l’ordre o els retirin l’ús de la paraula. Si ho fa un de sol, o d’un sol grup, o se’n cansa el segon dia, haurem perdut. Si l’acció és constant, a cada ús de la paraula, i fan el mateix els parlants d’altres idiomes emprats a l’estat, el bloqueig parlamentari no tardarà a produir-se i es crearà un conflicte greu de funcionament i estabilitat que exigirà una solució davant el problema presentat i, alhora, la notícia farà la volta al món. Als nostres tres Parlaments, cadascú hi parla la llengua que vol. Als dos de l’Estat, no: un Estat, doncs, per a una sola llengua.
No es tracta, però, d’arreglar Espanya, millorar-la o solucionar els seus problemes, sinó els nostres. I seria un error creure que el que cal fer és acceptar, dòcilment, que una cambra de representats escollits a les urnes converteixi en muts en la seva llengua els parlamentaris que volen expressar-se en català. Cal anar a totes, dir prou a la marginació de la nostra llengua i passar a l’atac, per dignitat i per visibilitzar-nos com a comunitat lingüística. Mentre formem part de l’Estat espanyol, no n’hem d’esperar cap privilegi, però tampoc hem de quedar inactius acceptant la negació d’un dret que tan sols tenim els humans: el dret a la paraula. I en la nostra llengua. Si no es fa res, no canviarà res. Sense reacció, s’avala, es legitima, s’accepta, passivament, la discriminació i tenir menys drets que els altres. Són els parlamentaris, però els que han de trobar la fórmula, el ritme, la manera de treure la màxima rendibilitat al seu gest perquè sigui útil i eficaç.
Aquest gest de fermesa i compromís amb l’idioma no deixarà desemparats els que cada dia fan front a la discriminació, serà un revulsiu que retornarà un esperit de transversalitat per un idioma que és de tots, recobrarà la il·lusió combativa per un objectiu col·lectiu i donarà exemple aquí, a Espanya, a Europa i al món d’una causa justa. Per la llengua catalana, Parlamentaris a Madrid, passeu a l’acció!
Només hi havia, fins ara, dues excepcions: el Parlament i la política, així com l’escola, tan sols la primària. Ja fa anys que l’espanyol és l’únic idioma emprat per alguns partits, amb tota normalitat, al Parlament, a les conferències de premsa i a la política en general, no sols pels tres partits de la ultradreta nacionalista espanyola, sinó també per un que duu la S de socialista a les sigles, cosa del tot impensable no fa tants anys, amb altres lideratges.
Ja tan sols resta un àmbit, el de l’educació primària, on la llengua del país manté la posició preferent que és habitual amb totes les llengües pròpies d’un país a tots els Estats democràtics. Això explica la intensitat calculada de l’ofensiva anticatalana a l’escola, per tal que, finalment, els negacionistes del català hagin aconseguit tots els seus objectius i només els resti fer fora la nostra llengua del darrer reducte que li quedava. Si aquesta batalla la perdem, la desfiguració no sols lingüística, sinó nacional, del país haurà esdevingut una realitat dolorosa i, probablement, ja irreversible.
El 1995, Josep Benet publicà L'intent franquista de genocidi cultural de Catalunya, un intent que, tot i les condicions desfavorables al sud dels Pirineus, la comunitat lingüística catalana hi va fer front, malgrat haver d’incorporar-se amb retard a certs àmbits d’ús més vinculats a la modernitat tecnològica i de consum, Avui encara, no s’ha alliberat d’una certa consciència d’idioma de segona categoria per part d’un nombre no menor de parlants habituals, fet que empeny a canviar de llengua davant d’interlocutors que no la parlen, però que majoritàriament l’entenen, i a no reivindicar de ser-hi atesos i servits davant totes les administracions i també en la nostra condició de clients i consumidors.
Sense dictadura militar i formant part Espanya de la UE, la minorització constant, intensa i creixent del català es produeix de manera més subtil, sense violència aparent i, per tant, de forma molt més perillosa i efectiva. La fràgil consciència lingüística dels parlants, començant per alguns noms destacats de la Generalitat, l’agressivitat d’un marc legal hostil i discriminatori, una acció de govern tímida i erràtica aquí, però coherent en la discriminació allí, una manipulació barroera de la realitat per part dels mitjans espanyols, així com la militància en la xenofòbia anticatalana de la majoria dels partits i polítics espanyols amb els seus discursos d’odi que tant connecten amb la catalanofòbia de base existent a la societat espanyola, fan tota la resta, la justifiquen i creen un relat fals de la situació.
Ha arribat l’hora, doncs, de passar a l’atac pel català en tots els àmbits, decisió per a la qual no cal ser independentista, ni catalanista, ni tan sols català, sinó, simplement, demòcrata de veritat i contrari a totes les injustícies, inclosa la lingüística. Cada cop són més les persones que es revolten contra la marginació que pateixen a tot arreu en emprar el català en un comerç, un bar, davant la policia o un metge, en una companyia telefònica, una empresa d’assegurances o una altra d’energia i ho fan en solitari, a pit descobert, i en denuncien, amb noms dels llocs i adreces, els indrets o serveis públics on el català no és ben rebut i on, per tant, no hauríem de contribuir amb els nostres diners a engreixar-los el negoci.
Ara cal, però, que aquesta situació d’emergència lingüística es visualitzi al màxim per part d’aquells que, a nivell personal, poden permetre’s de contribuir-hi de manera tan decisiva com difícil d’amagar, amb l’aval que els donen milers de vots a les urnes. Em refereixo als parlamentaris escollits per les vuit circumscripcions de Catalunya, el País Valencià i les Balears per configurar el Congrés de Diputats d’Espanya, així com el Senat. Es tracta d’un total de 88 congressistes, més els corresponents al Senat, tant els elegits directament a les urnes, com els triats per les tres cambres parlamentàries.
Pel que fa als congressistes, almenys 24 diputats de cinc sigles sobiranistes distintes haurien de ser els primers a encapçalar la insubmissió lingüística: ERC, Junts i PDECat, CUP i Compromís, als quals caldria afegir els 13 del món dels Comuns i Podem, entre els quals hi ha diputats del tot contraris a la prohibició d’ús del català al Congrés. I 24 de socialistes, la pràctica totalitat dels quals parlen català. La suma de tots ells, tant els que haurien d’emprar sempre el català, com aquells que, sense sumar-se ja a aquesta pràctica, podrien donar suport a un canvi en l’ús de la llengua a les Corts, és realment important.
No es pot acceptar per més temps que la llengua catalana, la segona més parlada de l’Estat espanyol, parlada en cinc comunitats autònomes de les quals oficial en tres, present en quatre Estats europeus, en un dels quals (Andorra) és l’únic idioma oficial, sigui inexistent i invisible en una cambra que vol ser representativa de tots els milions de ciutadans catalanoparlants que els han votat. A les files d’Unidas Podemos, Más País i PSOE hi hauria d’haver gent sensible a aquesta reivindicació i fer-hi costat, emprant també el català en alguna ocasió, tot i no ser catalanoparlants.
Per posar fi a la pulsió lingüicida i a la vulneració dels drets de les minories, com fa el parlament de Turquia quan hi ha diputats que hi parlen kurd, esperem dels representants a Madrid que hi parlin sempre en català, per més que els ho prohibeixin, els cridin a l’ordre o els retirin l’ús de la paraula. Si ho fa un de sol, o d’un sol grup, o se’n cansa el segon dia, haurem perdut. Si l’acció és constant, a cada ús de la paraula, i fan el mateix els parlants d’altres idiomes emprats a l’estat, el bloqueig parlamentari no tardarà a produir-se i es crearà un conflicte greu de funcionament i estabilitat que exigirà una solució davant el problema presentat i, alhora, la notícia farà la volta al món. Als nostres tres Parlaments, cadascú hi parla la llengua que vol. Als dos de l’Estat, no: un Estat, doncs, per a una sola llengua.
No es tracta, però, d’arreglar Espanya, millorar-la o solucionar els seus problemes, sinó els nostres. I seria un error creure que el que cal fer és acceptar, dòcilment, que una cambra de representats escollits a les urnes converteixi en muts en la seva llengua els parlamentaris que volen expressar-se en català. Cal anar a totes, dir prou a la marginació de la nostra llengua i passar a l’atac, per dignitat i per visibilitzar-nos com a comunitat lingüística. Mentre formem part de l’Estat espanyol, no n’hem d’esperar cap privilegi, però tampoc hem de quedar inactius acceptant la negació d’un dret que tan sols tenim els humans: el dret a la paraula. I en la nostra llengua. Si no es fa res, no canviarà res. Sense reacció, s’avala, es legitima, s’accepta, passivament, la discriminació i tenir menys drets que els altres. Són els parlamentaris, però els que han de trobar la fórmula, el ritme, la manera de treure la màxima rendibilitat al seu gest perquè sigui útil i eficaç.
Aquest gest de fermesa i compromís amb l’idioma no deixarà desemparats els que cada dia fan front a la discriminació, serà un revulsiu que retornarà un esperit de transversalitat per un idioma que és de tots, recobrarà la il·lusió combativa per un objectiu col·lectiu i donarà exemple aquí, a Espanya, a Europa i al món d’una causa justa. Per la llengua catalana, Parlamentaris a Madrid, passeu a l’acció!