Tant de bo tinguéssim una vacuna contra aquest coronavirus que s'expandeix pel món i que s'ha instal·lat greument a casa nostra. Tant de bo disposéssim de fàrmacs que guarissin ràpidament les persones contagiades. Tant de bo fos fàcil multiplicar per deu els llits hospitalaris, els ventiladors i el personal sanitari per poder tractar sense limitacions els pacients greus. Tanmateix, no comptem amb aquestes possibilitats. Algunes -vacuna i fàrmacs- poden arribar amb el temps, però ara no hi són.

Per això, a més de les recomanacions de protecció personal -amb la higiene i la distància de seguretat-, l'única mesura que pot frenar prou la transmissió de la malaltia perquè els serveis de salut puguin gestionar-la, encara que sigui al límit de les seves capacitats, és el confinament.

La Generalitat va proposar-lo des de bon començament i va actuar en els àmbits en què podia fer-ho: tancar escoles i universitats i enviar tot el personal no essencial de l'administració pública a casa. També va confinar la conca d'Òdena en detectar-s'hi un brot agressiu que anava a més.

Aquestes decisions van rebre la comprensió general de la societat catalana, que ha seguit les recomanacions de confinament molt més enllà del que estava obligada. I van rebre la incomprensió del govern espanyol, que va decidir fer-se càrrec de la situació amb la declaració d'un estat d'alarma que s'apropiava de les competències de la Generalitat i li retallava la capacitat d'actuar amb eficàcia contra la pandèmia. El preu d'aquesta decisió autoritària l'haurem de valorar en tota la seva cruesa un cop superem la crisi sanitària actual.

Finalment, amb quinze dies de retard, el govern espanyol va entendre que no tenia altre remei que aplicar l'estratègia de mitigació que reclamava la Generalitat. És just indicar que, en això, la Generalitat no estava sola: la comunitat mèdica, molts dirigents territorials d'Espanya i significatius organismes internacionals han advocat per aquesta mateixa línia. Va arribar tard, a inicis d'aquesta setmana, però va arribar per fi i ara hem d'extremar el nostre compromís col·lectiu per fer-la efectiva.

Des del primer moment de l'emergència hem mantingut el transport públic amb una oferta ajustada a la baixa, perquè les persones que s’haguessin de desplaçar obligatòriament, poguessin fer-ho. I l'hem mantingut amb un servei que ha procurat que, a més, aquestes persones poguessin viatjar en unes condicions de seguretat idònies, mantenint les distàncies amb els altres passatgers. Vet aquí un altre motiu perquè la gent evités el transport públic: per col·laborar tots en la protecció dels que sí que havien de fer-ho perquè ens presten un servei bàsic. Els necessitem sans i estalvis. Entre ells hi ha els mateixos treballadors del transport públic, des dels conductors d'autobús i els maquinistes de tren al personal de control, manteniment, neteja i vigilància, passant pels agents d’estació i d’atenció al públic.

Ara, en la pròrroga de l'estat d'alarma, les condicions del confinament s'han reforçat i ja només està autoritzada la mobilitat dels serveis essencials i, per tant, la majoria de la població no s'haurà de desplaçar més enllà de les breus sortides de proximitat per a fer compres o assistir parents o veïns vulnerables. Una vegada la mobilitat ha quedat restringida únicament als serveis essencials, hem proposat, a més, que a partir de dijous dia 2, el transport públic sigui gratuït mentre duri la situació d'excepcionalitat. És una mesura econòmica, per evitar costos afegits i garantir més liquiditat en el sistema, però també un reconeixement a tots aquells que ineludiblement han de desplaçar-se perquè són un servei bàsic.

Les administracions catalanes (Generalitat, AMB, ajuntaments), coordinats amb les empreses operadores, hem fet tot el que estava al nostre abast per a augmentar la seguretat del personal del transport públic i hem reclamat al govern espanyol que atengui les seves reivindicacions més elementals, com la disponibilitat d'equips d’autoprotecció. Malgrat la lentitud a l'hora de respondre per part de qui s'ha volgut erigir com a única autoritat real durant l’estat d’alarma, el personal del transport públic ha actuat amb professionalitat, responsabilitat i solidaritat.

Per això també es mereix el nostre màxim reconeixement i agraïment. Fan la seva feina amb un esperit de servei que és digne d’elogi i són dels imprescindibles que fan funcionar la nostra societat.

Superarem aquesta epidèmia i les coses tornaran a la normalitat. Convé que no ens oblidem dels que han estat essencials durant la crisi sanitària perquè, en la normalitat, continuaran essent-ho encara que no ens n'adonem tan clarament com ara. Aquesta és una altra lliçó que hauríem d'aprendre: la nostra societat funciona perquè hi ha un munt de gent que, cada dia, la fa funcionar. Siguem-ne conscients i agraïts.