Que de la dreta espanyola més rància no en podíem esperar res més que espanyolisme fatxenda, acèrrim i despòtic, ja ho sabíem. Crec que ningú a casa nostra n’ha esperat en cap moment una altra resposta ni s’ha sorprès de les seves calúmnies, insults i amenaces. De l’esquerra, en canvi, potser sí que hi havia gent que n’esperava una altra actitud. Però novament, dedicat a aquests que encara en guardaven alguna esperança, González, Rubalcaba, Navarro i companyia han demostrat que, per davant de tot, dels seus propis programes i promeses electorals fins i tot; per davant de l’eix ideològic dreta-esquerra, són el que són, espanyolistes. I el seu No a la consulta, el seu No a deixar votar a la ciutadania, el seu No a la democràcia ha estat tan iracund i crispat com el de la dreta més tronada. I així, la dreta i l’esquerra espanyoles majoritàries s’han unit sense fissures en el No al dret d’autodeterminació de Catalunya.

En aquest estadi, els nous partits i plataformes sorgits d’entre els rebotats d’aquells, amb discursos més populistes i demagogs però disfressats de demòcrates i progressistes, s’han tret de la màniga un argument que els diferencia dels altres, alhora que els pot garantir la solució al problema -o això creuen ells-. Així, enlloc d’oposar-se a la consulta catalana, demanen una consulta a Espanya.  Una Espanya ostentadora de la única sobirania popular global i total del conjunt de territoris de l’Estat. Una Espanya que ja no dissimularia la veritable finalitat d’un estat de les autonomies creat, precisament, per a no cedir sobirania. Vés per on –com li vaig sentir a dir no fa gaire al republicà Alfred Bosch- aquests espanyolistes més il·luminats acaben d’inventar el dret d’alterdeterminació.

Perquè, malgrat que s’esforcin en amagar-ho, el simple reconeixement que fa la seva venerada constitució de les nacionalitats històriques ja referma la idea distintiva, de nacionalitats amb caràcter propi i que, per tant, poden exercir la pròpia sobirania. Que és, ni més ni menys, el que defineix el dret d’autodeterminació. El dret d’autodeterminació dels pobles, que d’això es del que es tracta; no pas del dret d’autodeterminació dels Estat, que ja prou que s’autodeterminen. Si li neguem aquest dret a un poble, nació o nacionalitat, intentant supeditar-lo a la decisió de la resta de comunitats que conformen l’Estat, la determinació final no serà pròpia, no serà auto sinó d’altri. El que dèiem, alterdeterminació.

Potser qui fos el primer en pensar aquest gran argument va imaginar que havia aconseguit treure un conill blanc de la txistera. Però que no es faci il·lusions, que amb un truc tan tosc i un argument tan simple no aconseguirà donar gat per llebre. Els demòcrates catalans seguirem defensant i reclamant el dret d’autodeterminació i, en el seu nom, votarem. Perquè votar és democràcia, i la democràcia és innegociable.