“On l’amagueu, el català?”, em va preguntar una immigrant equatoriana. Era periodista i havia vingut aquí cercant un futur millor. Treballava en una cadena d’entrepans ràpids i, al vespre, quan plegava, anava a classes de català. En pocs mesos va arribar a parlar una llengua francament més que acceptable i en feia fins i tot militància. Però aviat va adonar-se que, per a la majoria de catalans, això de l’idioma no anava de debò i la gent no s’ho prenia seriosament. Sovint feia més de catalana ella, que no pas autòctons de cognoms catalaníssims, que renunciaven a la llengua a la primera de canvi, amb tota naturalitat, sense ni adonar-se’n, ni donar-hi cap importància, com la cosa més normal del món.

 

“No ens deixeu ser catalans”, afegia. I al·ludia així al fet que, en adreçar-se en català a gent catalana, tothom li acostumava a respondre en castellà, la llengua que ella ja duia de l’Equador, en comptes de fer-ho en la del país on acabava d’arribar i que, amb esforç de temps i diners, havia après. Quan sentien que l’accent no era absolutament genuí, el canvi d’idioma era immediat. De què li havia servit, doncs, aprendre un idioma que després no tenia cap oportunitat d’utilitzar? Es barregen aquí, situacions diverses: un fals concepte de l’educació, consistent en parlar en la llengua de l’altre, per cortesia, malgrat que l’altre ja parla la teva. Una manera de marcar distàncies amb algú que ve de fora i vol ser de dintre, no fos cas que al final s’acabés integrant... Un idioma que només serveix perquè el parlin els que ja el parlen ara, és un idioma que no té cap futur, ni cap possibilitat d’ampliar la comunitat lingüística, amb incorporacions noves. No és una llengua plena, moderna, per a tots els usos i funcions, sinó una parla tribal, reservada només als membres privilegiats de la tribu.

 

“Parlar malament el català és millor que no parlar-lo”, assegurava un adhesiu de l’època d’Aina Moll que mai no va arribar a distribuir-se. L’afirmació era i és encertadíssima. Perquè ningú no neix ensenyat i és lògic que quan algú comença a expressar-se en un idioma que no és el seu, mai no ho fa perfecte des del primer moment. Però també només qui parla una llengua, encara que sigui malament a l’inici, pot acabar parlant-la bé. El que no s’ha vist mai és que la parli perfecte algú que no la parla gens... El concepte de “bilingüisme passiu” ha de tornar a posar-se en circulació activa ben aviat. Es tracta que parlem en català a tothom, amb independència de si l’interlocutor ens respon o no en aquesta llengua. Tenir la mala educació d’amagar el català i no fer servir aquesta llengua amb gent que porta aquí tota la vida és un insult a la seva intel•ligència, perquè els tracta de persones incapaces de comprendre la llengua del lloc on viuen. I, massa sovint, ho fa fins i tot gent que es pensa que té un alt nivell de consciència nacional i a l’hora de la veritat demostra tenir-ne ben poc de lingüística, perquè abandona el català i es passa al castellà amb interlocutors que ens entenen perfectament. En el fons és una manera, vull creure que inconscient, de dir-los: vosaltres no sou d’aquí i per això no us tractem com els d’aquí. No formeu part de la nostra comunitat... La càrrega d’incivilitat d’aquesta pràctica lingüística és terrible.

 

La naturalitat és el millor, en les pràctiques lingüístiques. Hi ha qui parla català amb un to més aviat agre, com a desagradable, fins i tot un punt agressiu. I això l’únic que fa és allunyar-te més de l’altre. La llengua cal utilitzar-la amb normalitat, educació i simpatia, perquè és l’única forma que aquell que no la parla es trobi un pont per on passar per poder arribar-hi un dia. Si no, si mai no parlem català amb els que encara no parlen el nostre idioma, quina necessitat tenen d’aprendre’l, si ningú no el fa servir amb ells? I el primer estadi és comprendre’l. No es tracta que, just començar, convertim l’interlocutor en un Pompeu Fabra, però per comprendre tampoc cal ser un Einstein, si es ve d’una llengua llatina. El nostra panorama lingüístic quedaria radicalment modificat, en positiu, si totes les converses monolingües en castellà, que a milions es produeixen cada dia, entre un catalanoparlant i un catalanoentenedor, passessin a ser bilingües català-castellà. El canvi seria revolucionari. Perquè fins i tot les revolucions més profundes comencen per algun lloc...