Malgrat les dificultats que troba qualsevol iniciativa que no estigui relacionada amb el procés per fer-se un forat en la agenda informativa del país, aquesta setmana va passar una cosa important al Parlament i cal donar-li el màxim d’espai possible: es va aprovar, després de anys i anys de lluita ciutadana al carrer i a les institucions la renda garantida de ciutadania.

Es va aprovar amb el suport de tots els grups polítics després d’un llarg tràmit i estableix que totes les persones i famílies que no disposin d'uns ingressos mínims puguin percebre una prestació mensual. S’ha promès que entrarà en vigor el proper 15 de setembre, inicialment amb una quantia de 564 euros. Però està previst que la xifra s’anirà incrementant fins als 664 euros al 2020.

Cal fer un pas enrere i explicar com la llei aprovada aquesta setmana representa la concreció de l'article 24. 3 de l’Estatut d’Autonomia de 2006, segons el qual “Les persones o les famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d'una vida digna, d'acord amb les condicions que legalment s'estableixen”. Sindicats i entitats del Tercer Sector portaven des de 2007 la forma de traduir aquesta previsió en mesures concretes. Tanmateix, el moviment en favor de la RGC agafa embranzida a partir de l’estiu de 2011, quan a l’agost, el govern d’Artur Mas decidia –unilateralment, això sí-, canviar els criteris d’assignació de la renda mínima d’inserció (RMI), deixant fora de la possibilitat de percebre aquesta prestació de supervivència més d’un terç d’aquells que fins al moment n’havien tingut dret. Cal saber, per contextualitzar, que de cada RMI penjava en aquell moment una mitjana de 3,25 persones. La draconiana mesura del "govern dels millors" va funcionar com a un revulsiu i el moviment en favor de la Renda Garantida va créixer al punt que es va començar a treballar en una iniciativa legislativa popular. Amb unes eleccions pel mig i amb una agenda política totalment cooptada per altres temes, va costar molt que les més de 120.000 signatures recollides pels moviments socials poguessin fer arribar el text al Parlament, forçar la negociació amb el Govern i finalment arribar a l’acord d’aquesta setmana.

Val la pena felicitar-nos tots per a com ha acabat aquesta llarga lluita, tot i que això no ens ha de distreure d’algunes qüestions importants que tenen a veure tant el com es va arribar a al resultat, com, sobretot, el fet que la aprovació de la llei representa només un primer pas.

La primera qüestió fa referencia al fet que la llei neix d’una ILP, cosa que demostra que en els últims anys sobre les qüestions importants (com la pobresa energètica o l’habitatge, o fins i tot la memòria) ha estat la societat civil qui ha portat la batuta, davant d’una majoria parlamentària i sobretot d’un Govern que ha demostrat totes les seves limitacions.

La segona té a veure amb el fet que s’ha pogut començar un camí important a partir de la legalitat vigent, i concretament de l’Estatut de 2006. Per molt que hagi estat injustament mutilat gràcies a la intervenció d’un Tribunal Constitucional sol·licitat pel PP per motius únicament partidistes, fins i tot l’Estatut vigent ofereix eines per avançar, fer política –i concretament fer polítiques socials gràcies al seu Títol I (Drets, deures i principis rectors) –, que fins a aquest moment han estat menystingudes pels successius governs nacionalistes.  Es poden tenir moltes –i totes molt legítimes– opinions a l'entorn del futur polític del país, però no es pot postposar a un fantomàtic “endemà”, tot allò que es pot fer ara i aquí. I encara més per allò que fa les condicions de vida dels ciutadans.

Finalment, la tercera té a veure amb com es desenvoluparà –alguns experts han fet reflexions importants en aquest sentit- la llei que s’acaba d’aprovar. L’article de l'EAC del qual penja configura la RGC no com a una prestació qualsevol sinó com la traducció legislativa d’un dret subjectiu. Per això, no es podran al·legar dificultats pressupostàries o d’altres impediments per no posar en marxa aquesta mesura. Altrament s’estaria vulnerant un dret. Sobretot, convindria també que l’aplicació de la llei quedés fora de qualsevol temptació electoralista per part d’una majoria governamental molt acostumada als anuncis grandiloqüents i menys acostumada a complir amb els seus compromisos. Seguirem amatents.