Era juny de 2018 quan Pedro Sánchez va prendre les regnes de la presidència d'Espanya a Mariano Rajoy. L’hi arrabassava a través d'una pirueta en forma de moció de censura que semblava impossible i que no hauria estat realitat sense el suport dels 17 diputats independentistes catalans que s'asseien al Congrés, 9 d'ERC i 8 del PDECat. El mateix Puigdemont, ja a Waterloo, va beneir aquella carambola, prèvia insistència de Pablo Iglesias. En aquell moment, a Catalunya, els favorables a la independència encara eren més (46,7%) que els qui hi estaven en contra (44,9%), segons les dades del CEO. Un any més tard, es revertia la tendència. El maig de 2019, per primera vegada en molts anys el "no" s'imposava al "sí". Aquella enquesta va fer-se just en plena ressaca de les eleccions generals que, a Espanya, va guanyar el PSOE i, a Catalunya, ERC. Des de llavors, la diferència entre partidaris i detractors d’emancipar-se s’ha anat eixamplant. Si avui es fes un referèndum, sent realistes, els qui volen quedar-se a Espanya guanyarien amb diferència, per deu punts.

Que l'independentisme s'ha destrempat en l'últim lustre és innegable. Com ho és també que hi ha contribuït que al davant no hi hagi un govern incendiari com era el de Mariano Rajoy i companyia. El primer gran motor del procés va ser reactiu, contra la sentència de l'Estatut, contra el pacte fiscal. De mica en mica, el moviment va agafar embranzida, va passar a prendre la iniciativa, a ser proactiu. Però des de la frustrada declaració unilateral d'independència i l’operació que Sáenz de Santamaría va definir com a decapitació de lideratges del procés, l'únic gran catalitzador ha tornat a ser reactiu.

Aquest diumenge està en joc el retorn a una Espanya en blanc i negre que rebenti ponts amb Catalunya o una altra on es mantinguin, encara que s'aguantin sobre un terra de fang. Això sí, tant l’Espanya de naftalina com la progre compartiran el mateix objectiu de neutralitzar l’independentisme. Uns amb la destral, els altres amb guant de seda.

El paper dels partits independentistes l'endemà del 23-J serà pelut, sobretot si el resultat de les urnes deixa oberta la partida, és a dir, si s'ha pogut evitar que PP i Vox sumin majoria absoluta. Això voldrà dir que hi ha una alternativa. I com amb la moció de censura i en general com en tots els anys de govern de Pedro Sánchez, aquesta alternativa tornarà a passar per l'independentisme. El dilema serà titànic. Perquè sembla inconcebible que forces d’esquerres, catalanes i catalanistes mirin cap a una altra banda davant la corcadura que implica, i ho estem comprovant aquests dies, un govern d’Espanya amb PP i Vox. Ja no per la independència, sinó per les llibertats. De moment uns i altres han fixat ja el preu dels seus vots per investir Sánchez. El d’ERC, ressuscitar l’atrotinada taula de diàleg, revertir el dèficit fiscal i el traspàs de Rodalies. El de Junts, inabastable, el referèndum.

De moment, el primer pas perquè hi hagi partida és omplir de vots les urnes aquest diumenge. Encara que sigui amb la pinça al nas. Perquè val més que ens la posem un moment aquest diumenge, que haver-la de dur els pròxims quatre anys.