Quan cantem Els Segadors (establert pel Parlament himne nacional de Catalunya en la llei del 17 de febrer de 1993) ho fem amb la lletra que Emili Guanyavents escriví el 1897, que es remunta en orígens en una cançó popular de sega que el 1882 recollí el pedagog Manuel Milà i Fontanals. La versió antiga narra els estralls que l’exèrcit de Felip IV, amb comandament del Comte Duc d’Olivares, causà arreu del territori. La presència de l’exèrcit, coneguda com l’Unió d’Armes, anava en contra de les constitucions catalanes i abocava homes i diners a una guerra hispànica.  El regne d’Espanya prenia part així a la Guerra dels Trenta Anys, en defensa de la causa dels Àustries i la seva expansió a Europa, contra França. 

Les tropes castellanes s’instal·laren a Catalunya. La lletra diu: “Catalunya, comtat gran / qui t'ha vist tant rica i plena. Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra. Lo gran comte d'Olivar / sempre li burxa l'aurella:“Ara és hora, nostre rei / ara és hora que fem guerra”. La lletra explica també el tarannà d’exèrcit d’ocupació: “El pa que no era blanc / deien que era massa negre, lo davan an als cavalls / sols per assolar la terra. Lo vi que no era bo / engegaven les aixetes, lo tiraven pels carrers / sols per a assolar la terra. A presència dels seus pares / deshoraven les donzelles. En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien: “Llicència els he donat io / molta més se'n poden prendre”. Això era el 1640. Revolta dels Segadors i la trista història dels catalans que, el 1659, acabava amb el Tractat dels Pirineus i la partició del Principat amb la incorporació d’una part de la Cerdanya, Capcir, Rosselló i Conflent a la corona francesa.

Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre. Sant Julià de Ramis, Callús, Fonollosa, Sabadell, Sant Joan de Vilatorrada, Sant Carles de la Ràpita, Alcarràs, Roquetes, Sant Esteve Sesrovires, Sant Cebrià de Vallalta, Móra la nova, Ponts, Castellgalí, Sarral, Dosrius, Sant Iscle de Vallalta, Cabra del Camp, Garrigàs, Sant Mori, Villalba, Sasserres. Escamots uniformats i armats amb armes llargues i uniforme d’assalt. Busqueu les imatges i esgarrifeu-vos després amb la descripció “professional i proporcionada dels fets” que van deixar 893 ferits al conjunt de Catalunya. Ànim de ràtzia i de venjança, que sintetitzava tan bé el crit de l“a por ellos, oe”. Aquesta era la llicència, en aquest cas. I quan ens hem exclamat de les víctimes i la falta de comportament ètic, ens hem trobat amb la resposta que la culpa era nostra, per haver anat a votar. La responsabilitat de no claudicar. Guàrdia Civil i Policia Nacional van actuar amb llicència. La del Govern i la de la fiscalia. I molta més podien prendre’n.

Espanya va decidir diumenge la pitjor estratègia per als seus interessos. Va emprar la violència per esclafar la voluntat dels catalans; va bastir un discurs mediàtic i polític sobre la mentida sustentat en una realitat paral·lela; va utilitzar la força per redimir el ridícul d’haver fet impossible la celebració del referèndum d’autodeterminació, malgrat les incautacions de paperetes i citacions electorals, malgrat les detencions policials sense garanties judicials, malgrat els atacs informàtics i el tancament de pàgines web. 
Però va regalar també la imatge de la violència al món, contra milers de ciutadans que es concentraven davant els col·legis, per defensar les urnes. Urnes contra porres. Gent desarmada de totes les edats contra antidisturbis. Una contraposició pels que ara, alçant la bandera del diàleg, tenen la temptació de posar en dos extrems equiparables.

El món ha vist com respon Espanya a un problema polític del segle XXI. Tal com ho feia al segle XVII, al s.XVIII, al s. XIX i com ho va fer els anys trenta del segle XX i durant la llarga postguerra i franquisme. Amb repressió i escarment, que els catalans n’aprenguin.

Amb tot, dues consideracions més. El Rei Felip VI, hereu d’una institució restaurada pel franquisme i del mateix llinatge que els seus avantpassats borbons Felip IV i Felip V, dimarts va perdre l’oportunitat de servir d’alguna cosa als catalans. Va renunciar-hi. També va renunciar al fer un paper d’interlocutor i àrbitre. I també a mostrar-se com un cap d’Estat empàtic, sense ni una sola paraula de conhort pels ferits de les càrregues. El Rei va lligar així el seu destí al de la unitat d’Espanya, a una manera d’entendre la política espanyola, que és la mateixa que té el PP.

L’altra consideració. Diàleg només és possible si decidim ser. Fer vàlids els resultats del referèndum d’autodeterminació. Només afirmant-nos com una nació lliure i sobirana, el món ens prendrà en consideració. Si no, seguirem sent aquell afer intern mal resolt d’Espanya que, cíclicament, treu al cap als llibres d’història amb capítols plens de laments.  I amb l’esperit revengista d’una part important d’Espanya que se sent humiliada, i no perdona.