Confesso que gairebé no miro els telenotícies i llegeixo la premsa amb pinces, però no és per una manca d’interès, sinó per voluntat de dosificació. (Com deia Paracels, només la dosi fa el verí.) Quan ho faig, algunes notícies se’m queden gravades a foc. I sovint no són ni les més importants, al contrari. Per exemple, la dels amics del jove espanyol mort en el darrer atemptat a Londres que havien demanat disculpes a la família. I les posteriors declaracions del pare de Ignacio Echeverría, demanant el reconeixement públic per a ells, no sols l’enaltiment heroic del seu fill.

Perdonar és l’expressió final de l’amor, una actitud vital, un present que ens fem a nosaltres mateixos i a l’altre. El perdó és generositat, acceptació, una mostra d’intel·ligència, cosa de forts, sinònim de llibertat... Diuen. Llavors, perquè està tan poc i tan mal vist demanar-lo públicament? Em vénen a la memòria disculpes mítiques com les de Bill Clinton en matèria amorosa, o Lance Amstrong en l’aspecte professional; històriques i emotives com la del canceller alemany a Israel per l’holocaust, la d’exmilitars americans amb els indis Lakota, o la dels directius de Mitsubishi per esclavitzar presoners en la II Guerra Mundial. Ara, la més polèmica i entranyable alhora, potser per proximitat, és la de quan el Rei Don Juan Carlos es va disculpar pel seu viatge de caça a Botsuana... Deu ser que aquí estem poc avesats a demanar perdó i a donar-li la importància que es mereix, al contrari d’altres països— com al Japó, on no només no hi tenen inconvenient sinó que tenen un costum ("shazai kaiken"), i tant ho fan els pares per admetre la seva part de responsabilitat dels errors filials, com els directius de les empreses.

Demana perdó. Digues: ho sento. Fes-li un petó, una abraçada. Aquest acostuma a ser el modus operandi habitual dels adults quan fan de mediadors  en un conflicte infantil. Determinar qui és el bo i qui és el dolent, i fer-los obrar en conseqüència. Volem que els menuts aprenguin empatia i la demostrin com més aviat millor; fins i tot abans de ser capaços (biològica/ emocionalment) d’experimentar-la. I [potser] ho fem més vegades a través de la humiliació que de l’exemple. (Quants cops t’has disculpat amb el teu fill per algun crit, paraulota o error?) I [potser] això és part del problema. Perquè una disculpa quan no és sentida és en realitat una mentida. Serveix de poc o de res. Ni consola, ni n’aprens. Una llàstima. És clar que mai és tard... No?

Encara reflexionant sobre el tema, vaig enganxar-me ahir a la primera sessió del parlament per a la moció de censura al president del govern espanyol— un show molt més entretingut que qualsevol telenovel·la. Per desgràcia, no em va sorprendre trobar-hi ministres fent ganyotes, escarni, llegint un llibre o mirant el mòbil mentre d’altres parlaven, ni en Rajoy deixant anar alguns dels seus   ja clàssics   embarbussaments [1 i 2]. I em pregunto què hi fa que persones amb tanta educació, visibilitat, categoria, etc. tinguin tan poca vergonya, dignitat i respecte. Potser esperen [encara] que algú els hi digui quan i com han de fer-ho, o el moment oportú per disculpar-se, com el Dia internacional del perdó (primer diumenge d’agost), per allò de fer les coses quan toquen i tal... O no.