Després de les eleccions del 23 de juliol l’amnistia ha esdevingut una realitat probable, no només possible. La feina feta per partits, organitzacions socials com Òmnium i la mobilització ciutadana dels darrers anys, ara es troba en un context més favorable. Potser queda lluny, i costa recordar, que el 21 de juny de 2021 (tot just abans de la sortida de presó de les persones indultades) Amnistia i Llibertat, Òmnium Cultural i els partits ERC, Junts, PDECat i CUP van entrar al registre del Congrés dels Diputats més de 200.000 signatures per a l’amnistia. L’amnistia no és una demanada sobrevinguda, ara li arriba el moment després de tota la feina feta durant aquests darrers anys. És difícil imaginar l’amnistia sense els resultats del 23 de juliol, i la influència que guanyen Junts i ERC en un escenari gairebé de bloqueig entre blocs. Però tampoc podem imaginar l’amnistia sense un camí que té diferents etapes: acords per fer possible el govern de PSOE i Podem, els indults, l’eliminació del delicte de sedició, la modificació del delicte de malversació... Dit això, encara que ara l’amnistia pugui ser probable a banda de possible, no es pot obviar la dificultat d’arribar a aconseguir-la en un context de gran confrontació i tensió política i mediàtica. 

No sorprèn la demanda de l’amnistia per part d’ERC i Junts a l’hora de negociar un acord d’investidura. Tampoc sorprèn que Podem hi pugui estar d’acord i treballi per fer-ho possible. Potser, allò que ens podria sorprendre és l’absència d’altres reivindicacions. Durant anys ERC i Junts han fet bandera d’un independentisme que uneix la reivindicació nacional i la social. Aquest mateix 11 de setembre es reivindicava la millora de les condicions de vida en la mobilització que unia a Òmnium, ANC i els partits. Res d’això ha aparegut, fins ara, en les possibles negociacions. Es parla d’amnistia i autodeterminació. La negociació per a un acord d’investidura després de les eleccions del 23 de juliol sembla ser un escenari ideal per demostrar els objectius fonamentals d’ERC i Junts i la disposició del PSOE per avançar en drets socials. 

Podem, a partir de l’acord de govern amb el PSOE, va aconseguir alguns avenços. El darrer, la llei de l’habitatge, amb la pressió també d’ERC i Bildu. La reivindicació del dret a l’habitatge garantit està en el fonament de les mobilitzacions del 15-M i la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca. L’independentisme i el 15-M són realitats que han incorporat canvis en aquesta societat durant la darrera dècada. Ara comencem a veure com es poden concretar en reformes legals. Però tot just el divendres passat, a Barcelona, Comuns i ERC van forçar un ple municipal extraordinari per aconseguir avançar en la regulació dels lloguers a la ciutat. Busquen que l’alcalde, Jaume Collboni, es posicioni i demani al govern espanyol determinació. El nou batlle, només prendre possessió, va fer l’anunci públic de Barcelona com a zona de mercat tensionat de l’habitatge, però cal concretar i garantir drets. No és res nou que s’aprovin lleis impulsades per la mobilització social en parlaments (catalans o espanyols) i que no s’acaben de desenvolupar. La necessitat d’un acord d’investidura, i després de govern, hauria d’afavorir que la retòrica a favor del dret a l’habitatge es concreti i es garanteixi. A Catalunya una de cada quatre persones està en risc de pobresa. Aquestes dades ben conegudes pel govern català, espanyol i per tots els partits, els haurien de portar a actuar decididament i urgent. Cal reivindicar el dret a l’habitatge, el dret a no patir pobresa, la igualtat. 

El PP convoca un acte el pròxim 24 de setembre a la plaça Espanya de Barcelona en contra de l'amnistia amb el concepte igualtat com a lema. Defensen la igualtat davant de la llei i la constitució, que a parer seu queda vulnerada per l’amnistia. En el seu concepte d’igualtat, no apareix la garantia del dret a l’habitatge, l’eliminació de la pobresa, de la violència masclista, de les desigualtats que generen discriminacions... Reivindicar la igualtat hauria de significar eliminar les discriminacions i els mals que patim per les desigualtats existents. Discriminacions i mals que s’associen al gènere, a la classe social, als orígens, a les nostres creences, etc.

La igualtat no hauria de ser una reivindicació en contra de l’amnistia, hauria de ser una exigència de qui defensa l’amnistia. I caldria sumar-hi un element més com a mínim: el clima. Amnistia, igualtat i clima. Tots els partits ho han de tenir clar, no poden negar el coneixement que tenim i els recordatoris que quotidianament vivim. Aquest estiu que ara acaba ens ho torna a assenyalar. Aquest serà l’estiu que quedarà marcat per haver entrat, d’acord amb Nacions Unides, en la fase de l’ebullició global. Ja no només és escalfament global. La NASA ens acaba de dir també que aquest és l’estiu més càlid al planeta des de 1880, quan comencen les mesures que ara utilitzem. Però no només és aquest estiu. És la corba que no deixa de créixer. La tendència des de fa dècades sempre és la mateixa. Pujar i pujar. També a casa nostra i ja veiem els múltiples efectes que això té... Tothom ho pot veure. Ho veiem en temperatures mai vistes, ni durant tants dies. Ho veiem en els fenòmens meteorològics extrems que no deixen de repetir-se. Potser, tant de bo, l’estiu vinent les temperatures no siguin tan altes, però la tendència des de fa anys és la mateixa. La corba no deixa de pujar. Un any pot baixar una miqueta, però el següent, torna a pujar. Ho sabem, els governs català i espanyol ho saben, també els partits. Cal reduir emissions de combustibles fòssils ja, que no deixen d’augmentar, i començar a intentar aplanar la corba i després aconseguir fer-la baixar. Un acord d’investidura i govern ho hauria d’incorporar. Amnistia, clima i igualtat. Les generacions actuals i les que vinguin no podran entendre que no es reaccioni davant d’aquests reptes. S’ha de poder debatre la reivindicació de l’amnistia i la seva capacitat per resoldre els mals que patim com a societat. S’ha d’incorporar la defensa del clima, que és la nostra defensa, i la igualtat que ens permeti superar les discriminacions que patim.