El president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, és un tipus honest, d'un valencianisme tan discret i emocional com la socialdemocràcia llatina en què professa. Ha estat un alcalde volgut i ha habitat durant anys i panys la política sense estridències, fent més amics pel camí que enemics.

Durant els quatre anys que ha governat podríem dir que els valencians han sortit guanyant en comparació als vint que ho va fer el PP. Dues dècades que van estar marcades pel càncer de la corrupció i que van acabar arruïnant per molt de temps les expectatives d'un país amb possibilitats. 
 
El Pacte del Botànic, tot i les seves renúncies, malgrat tenir al davant un Estat insensible amb les perifèries o d'haver de carregar ben sovint amb el llast estèril del comboi neoregionalista com a única estratègia, almenys ha servit per a dignificar la vida política valenciana. No és poca cosa en un territori acostumat a la claudicació permanent, a un sucursalisme crònic.

Dijous passat, però, durant el debat d'investidura del mateix Puig van descobrir per la síndica de Vox, Ana Vega, que el País Valencià és un infern, que el president valencià en realitat és un marxista envoltat de comunistes amics de genocides bolivarians i nacionalsocialistes valencianistes aliats dels primers i amics dels colpistes catalans. No hi va faltar cap dimoni de tots els que han fet perdre la son a personatges rancis i malaltissos que podrien anar des de McCarthy a Pinochet passant per Marcel Lefebvre.

S'ha acabat la pau al corral, va dir literalment Vega confonent deliberadament la resta de parlamentaris amb borregos, gallines o porcs sense que tingui ni puta idea -ni falta que li fa- de qui va ser Orwell.

Vega és com una mena d'ocell exòtic cridaire o com una víctima acabada d'escapar de la primera pel·lícula de la saga Hostel. El cas és que ha arribat a les Corts valencianes no per a afavorir "el consenso de amiguetes" amb què compara la democràcia sinó per a combatre el marxisme cultural i les ideologies que el sustenten així com per liquidar el chiringuito autonòmic. Quasi res diu el diari.

Entre les seves missions està també la de combatre el valencià que a parer seu és un instrument d'expansió colonial, una mostra del genocidi contra els espanyols, un cavall de Troia a través del qual s'hi transmet ideologia marxista i nacionalista "a los niños y jóvenes españoles". Tot plegat està allà, cobrant de la institució que vol destruir, per a evitar que els immigrants puguin delinquir en els pobles valencians. Uns immigrants que han arribat amb violència o bé convidats pels mateixos governants del país.

Tot plegat, els diputats valencians de l'esquerra, el president de la cambra Enric Morera, van haver d'escoltar com Vega els insultava a balquena: estalinistes, ignorants, necis, prepotents, tipus amb escassa capacitat lectora...  gent que delira!

No és la primera vegada que aquesta diputada de 33 anys, advocada sense cap recorregut, s'ha embrutat la boca en nom de no se sap ben bé quina de totes les croades en què es troba ocupat l'espanyolisme més retrògrad. Temps enrere va assegurar que una dona violada no havia d'avortar, ja que el nen concebut tenia tot el dret a viure. En una altra ocasió va titllar de delinqüents tots els immigrants d'origen algerià o marroquí alhora que defensava la necessitat que els policies locals s'armaren amb pistoles Taser per defensar-se'n. Contrària als "consensos de amiguetes" vet ací que el seu pare, Faustino Àngel Vega, anava de número tres en la llista de Vox al Congrés per Alacant, mentre la seva parella, Mario Ortolà, ha entrat de regidor a l'Ajuntament d’Alacant en representació de la formació ultra.

Lluny de representar res nou, Vega és un típic producte de l'alicantonalisme més arnat, una ferotge reaccionària de llibre, una fanàtica que més enllà d'escopir quatre tòpics i d'imitar sense massa gràcia Aurora Batista en el seu paper d'Agustina de Aragón, no deu saber fer ni l'o amb un canut. Ha nascut una nova rebentaplenaris, una de tantes.

El cas és que els diputats valencians no devien deixar-se insultar per aquest personatge, ni per cap de la mateixa espècie, deixar-se titllar d'estalinistes o de nazis. Del cert que provarà de fer-ho més vegades enmig de la batalla pel vot de l'extrema dreta que s'ha desfermat entre ella i els líders del PP i de Cs, Bonig i Cantó. Una batalla que acabarà en carnisseria atès que el més probable és que acabin devorant-se entre ells. El que no pot passar, però, és que aquests bojos acabin convertint les Corts en una gallera, en un fangar.

Al president Morera, com a àrbitre, se li ha girat molta feina. Puig també haurà d'esforçar-se molt per no perdre els nervis. Però sobretot caldrà evitar democràticament que a mitjà termini l'expressió ideològica que representa aquest personal quedi reduïda institucionalment a la mínima expressió. Aquesta serà la part més complicada i difícil en un context d'estupidització col·lectiva, neoliberalisme salvatge, de rearmament del pensament reaccionari com a resposta als canvis socials, als enormes reptes de la contemporaneïtat.