Aquest diari informa que el debat del full de ruta de l'ANC convida a fer que diverses veus del món sobiranista plantegin la necessitat d'una llista alternativa a ERC, Junts i CUP. Això implicaria fer de l'ANC la plataforma per a "la creació d'una candidatura que ompli un suposat quart espai en el si del moviment, al marge dels tres principals partits. Una opció que "previsiblement optaria per una defensa radical de la independència, s'apartaria del debat ideològic i de la gestió del dia a dia". És a dir, liquidar la concepció original de l'ANC com a moviment de masses unitari i transversal per donar forma a un quart partit independentista que només participaria en les eleccions per a fer agitació sense assumir cap compromís institucional en "el marc autonòmic" i sense definir cap projecte social. Ni de dretes, ni d'esquerres. Ras i curt, populisme antipolític.

Paral·lelament, Junts avança cap a un congrés que haurà de definir nous lideratges i noves concrecions programàtiques. Tres de les figures que han marcat la primera etapa del partit ja han anunciat que fan un pas al costat. No són figures secundàries. El president Carles Puigdemont, el secretari general Jordi Sánchez i la candidata a l'alcaldia de Barcelona, Elsa Artadi. D'acord amb les cròniques periodístiques, les figures al voltant de les quals es construiran els nous equilibris de poder al si de Junts són la presidenta del Parlament Laura Borràs i Jordi Turull. Fent tàndem o enfrontant-se. Ara mateix, la figura més forta i popular entre les bases del partit sembla ser una Laura Borràs necessitada d'una permanent fugida cap endavant per deixar enrere el setge judicial provocat per les presumptes irregularitats en la seva gestió com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

L'ANC va néixer l'any 2012 com una mena de nova Assemblea de Catalunya que, com renovada Au Fènix, quatre dècades més tard recobrava vida actualitzada per articular el moviment sobiranista a Catalunya. Però a partir del 2018 va anar abandonant aquest paper d'articuladora transversal del moviment de masses independentista amb la pretensió d'actuar d'avantguarda radical. Sempre en nom de la unitat. El resultat no pot sorprendre ningú: progressiva pèrdua de complicitats socials i de protagonisme polític. El darrer pas, però, ja sembla definitiu. Esdevenir ara partit polític significaria la liquidació del projecte original i la incorporació del que queda de l'ANC a l'espai de la irrellevància i la marginalitat política.

En consonància amb la retòrica pròpia del "populisme unitarista" de la segona ANC, Junts també va néixer com una organització que volia identificar-se més amb un moviment transversal que amb un partit polític. Però quan assumeixes responsabilitats de govern a escala local o nacional necessites definir-te en termes programàtics. Inevitablement. En polítiques industrials, de salut, d'educació, de cultura... Fins avui, Junts ha mantingut una posició ambigua i internament contradictòria. Però tot té un límit. Junts no es podrà consolidar com una de les tres forces polítiques centrals de Catalunya mantenint-se de forma indefinida en aquest espai d'indefinició ideològica i programàtica. És una qüestió de gramàtica política elemental. El fet, però, és que el discurs de Laura Borràs té més contacte semàntic amb el confús univers simbòlic de l'actual ANC, que amb el d'un partit amb vocació de govern.

El populisme retòricament antipolític és un artefacte ideològic que pot funcionar de manera molt eficaç per embolcallar propostes d'extrema dreta o de dreta extrema. Però, contra el que en alguns moments he pogut pensar, el populisme progressista o d'esquerres no existeix. O només existeix com a expressió metafòrica redundant. Les polítiques d'esquerres sempre s'identifiquen pel seu caràcter radicalment democràtic. Com més democràtiques més d'esquerres.

La democràcia no és un afer propi d'il·luminades minories avantguardistes; la democràcia apel·la al compromís efectiu i conscient de majories socials. Per això mateix, no ens hauria de sorprendre l'existència d'una llei no escrita que afecta els moviments socials disruptius o transformadors. Una llei que es podria formular en els següents termes: com més retòricament unitari es proclama un moviment social, més tendeix al sectarisme, la divisió i la fragmentació. Una llei magníficament representada en una famosa escena de la pel·lícula de Monty Python, La vida de Brian. Es tracta d'una llei d'aplicació universal a la qual, naturalment, no és aliè el moviment d'emancipació nacional de Catalunya.