Fa uns dies vaig anar al cinema Texas. Feia ja uns quants anys que no m’hi atansava, que no demanava un beure al seu reduït bar de l’entrada, que no m’endinsava en la sala a la qual s’arriba per un passadís en pendent com si es tractés d’una atracció de fèria. Va ser com menjar-se una magdalena proustiana, com tornar als anys en què el meu únic cinema era d’autor, de fòrum, de cafè posterior amb tertúlia per comentar-la. I on barrejàvem les dèries per Ken Loach amb qui ens plovien les pedres i els diversos italians (Fellini, Pasolini, Visconti...) o el sempre marxista Kubrick, mentre anaven descobrint que algun autor d’aquí també pagava la pena.

Roman Parrado presentava fa uns dies al Texas davant d’un nombrós grup d’amics i coneguts la darrera pel·lícula que ha dirigit i que ja havia presentat al Festival de Cinema de Màlaga d’aquest any. Ell, tan a prop sempre del documental, és potser més conegut per productes televisius que aborden des de la ficció alguns dels temes que preocupen al jovent, com va fer a la sèrie Jo mai mai. I, tanmateix, a Andy hi ha també aquesta barreja entre coses que li passen a la gent, i una història a mig camí entre el que és cruelment real i l’inventat. 

Andy dona nom al personatge protagonista, que resumeix les tantes persones joves que transiten en la frontera del nord de Mèxic intentant arribar al somni, que potser no ho és tant, dels Estats Units. Amaga un secret que cal no desvelar perquè és una de les denúncies de la cinta, una que continua afectant més les dones que els homes en un món on la violència mai deixa d’existir. El que podria semblar una crítica més de les condicions inhumanes que han de viure els obligats a buscar millors condicions de vida fora del seu país (per què Mèxic està així, perquè els Estats Units és un somni, per què el camí és tan infernal?), i que potser és el que més interessaria al Roman documentalista que fa crítica social, esdevé, més enllà d’això i gràcies a la seva sensible mirada una road movie sobre la recerca de l’amor, un aliment més important que el menjar o l’habitatge. Parafrasejant Gaudí, “primer, l’amor; després la teca”.

Andy és una pel·lícula que cal anar a veure. Perquè és nostra, però parla de temes universals; perquè mou la càmera amb mestratge i sense efectes especials, perquè forma part d’aquesta nova onada de cinema que torna a l’artesania cinematogràfica, tot i que com diu Roman, amb menys diners que una altra odissea de viatge, la de Nolan, que també s’estrena aquests dies sense croma pel mig; perquè ens recorda les tantes coses que donem per segures i que poden deixar de ser-ho en qualsevol moment; perquè torna a denunciar que hi ha encara molts llocs al món on la vida no val res. Però sobretot, com dic, perquè recorda allò que ens diferencia de tota la resta de la vida, que no som res sense estima, sense valer per a algú que en fa capaços de donar-nos. Que existim com a persones perquè transcendim la matèria.