Ja advertíem l’endemà de les eleccions que ni el govern ni la premsa espanyola (ni tampoc elsocialisme de casa nostra, que segueix entestat en seguir vivint d’esquena a la societat catalana) nohavien sabut –o, millor dit, volgut- fer una lectura correcta del resultat de les urnes: en comptes deconstatar que el sobiranisme n’havia sortit reforçar, pretengueren que havia fracassat. La crisi ho hademostrat, ni de nombres, no en saben.

Tanmateix, el temps ha posat les coses –i les formacions polítiques (Navarro i Herrera, teniuconsciència del moment històric excepcional que està vivint Catalunya?)- al seu lloc: malgrat les sevesdiferències aparentment irreconciliables, CiU i ERC han sabut mostrar-se a l’alçada de lescircumstàncies i han signat un acord que no tan sols fixa data per a un referèndum cada vegada mésineludible –molt agraïts, Wert i companyia, per la vostra insubstituïble col·laboració!- sinó quegaranteix l’estabilitat del Govern.

Exactament el contrari del que desitjaven –somniaven, més aviat- les forces espanyolistes,tant les exteriors com les de casa nostra. Ho posa de manifest palesament tant la reacció del PP comla del PSC –que encara no sap si juga a casa o en camp contrari (i, per tant, segueix apostant ambobstinació en esdevenir més i més residual)-, en comprovar que el seu comú i oportunista discurs dela por (que ha estat l'únic que ha posat en risc una cohesió social que mai ha perillat, al Principat: quijuga amb foc, acaba cremant-se!) no tan sols no els ha produït els vergonyosos efectes que esperaven,sinó que se’ls ha girat en contra.

El PP a Catalunya –dir el PP català és encara més fal·laç que referir-se al PSC sense afegir-hiel PSOE al darrera...-, ha passat d’ésser el soci intermitent del Govern a quedar arraconat. Mentre nosiguin capaços de plantar cara als Wert de torn i a la seva voluntat espanyolitzadora, continuaran onsón –en el més favorable (per a ells) dels casos-. Pel que fa al PSC-PSOE, en un tres i no res, ha passatd’ésser una seriosa alternativa a CiU i la principal força d’esquerres a contemplar, incrèdul, comEsquerra el substitueix en tots dos àmbits.

Fins que no comprengui que tan sols hi ha una “aventura incerta sense futur”, la quimerafederalista dins d’un estat unionista i sord a qualsevol que li parli “en llengua –i mentalitat- nocastellana”, seguirà la seva cada dia més solitària travessia del desert. Mentre, nosaltres aniremavançant pel nostre únic camí possible: via fora!