Segons El Periódico, la consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, seria l'escollida per encapçalar la llista del PDECat a la presidència de la Generalitat. Quan vaig veure l'article d'El Periódico, em vaig dir: "Mira, bona elecció!" Abans de continuar, he de dir que no conec Àngels Chacón, que no l'he entrevistada mai i que no hi he tingut la més mínima relació ni professionalment ni personalment. Fet l'aclariment, continuo.

Com Meritxell Ruiz, la que va ser consellera d'Educació, Chacón sempre m'ha cridat l'atenció per voler tenir veu pròpia, perfil propi, per oposar-se, molt sovint, al pensament únic. Com a periodista i com a analista polític, quan veus que algú aixeca el dit on tothom pensa o fa veure que pensa el mateix, és d'agrair.

La consellera d'Empresa i Coneixement no li fa vergonya dir que és de centredreta i defensar tots els valors que cregui que ha de defensar. Com que, des de fa molt temps, em pregunto per què la dreta catalana no té la valentia de dir que ho és, de dretes, doncs, quan surt una persona que reivindica ser-ho, ho celebro. Així de clar. No sé si els que fa molt poc eren dreta pura i dura – alguns il·lustres del nou artefacte Puigdemont – i que ara es passegen amb l'etiqueta de "centre esquerra progressista" (sic) li poden mantenir la mirada.

La sola presència de Chacón ja retrata tots els que han abjurat del seu passat però no del seu patrimoni, que deuen, precisament, al seu passat. Els fa mal, si més no, moralment.

No sé què deu pensar Pujol d'algun d'ells. Pujol, el que els ha alimentat i vist créixer. I ara, s'han fet d'esquerres. Per favor! Això del 3% al pas que anem acabarà sent un lapsus linguae de l'estimat Maragall, que, en realitat, el que volia dir, pel que es veu, era que només eren tres persones.

No puc escriure el que em va dir un exconseller i exhome fort de CDC d'un d'aquests personatges amb ínfules d'estadista de Consell Comarcal que ara és amb Puigdemont. No ho puc dir. Ho sento. Si finalment Chacón encapçala la llista del PDECat, perquè el PDECat no accepta perdre 40 anys de llegat polític, perquè no accepta desaparèixer ni accepta ser humiliat per Puigdemont, i perquè encara hi ha persones que es dediquen a la política que no elaboren ideologies prêt-à-porter, serà una bona notícia.

Encara recordo Chacón quan va respondre a les crides a la poesia de l'amic Toni Comín i a les de l'activista que fa de president, Quim Torra. Si una consellera és capaç de discrepar de l'exili i de l'activista que fa de president que l'ha nomenada, és que no pertany al pensament únic ni necessita fer la gara-gara per cobrar el sou. Poca broma. 

Chacón i el PDECat evidentment, volen ocupar, bé, de fet, no volen abandonar el centredreta. I això també és una bona notícia, perquè aquí ja tothom és d'esquerres i, evidentment, transversal, cosa que, com vostès entendran, és fals: totalment i absolutament fals.

Per tant, ho mirin com ho mirin, que ja es parli del possible candidat per encapçalar la llista del PDECat a les eleccions al Parlament, hauria de posar contents tots els convergents, que no entenen per què han d'amagar-se ni camuflar-se ni, evidentment, diluir-se. Amb tot, s'hauria de recordar que encara no hi ha res tancat i que, que se sàpiga, PDECat i Junts continuen parlant.

Sigui com sigui, si finalment el PDECat no accepta el trágala que li fa Puigdemont, faria bé d'establir converses amb Marta Pascal i Carles Campuzano i el seu PNC, i fer-ho també amb els altres grupuscles que s'han anat creant a partir de la descomposició i canvi de rumb de CDC. Aleshores, molta gent de Catalunya, de dretes o de centredreta de tota la vida, com els convergents, no partidària de la retòrica i de la vergonya de demanar el cap del rei per acabar demanant el cap del secretari general del Parlament, els ho agrairia. I, aleshores, tindrien dues opcions de dretes: els que no s'avergonyeixen de ser-ho i no volen de cap de les maneres renunciar a la feina feta i als valors que l'han conformada i els de la confrontació retòrica per continuar explotant i manipulant emocionalment els ciutadans que encara no s'han adonat de la degradació moral que significa mentir com a modus vivendi, encara que la música d'aquest mentir pugui ser d'allò més engrescadora.

Avui, dilluns, Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig han publicat un article a La Vanguardia en què defensen el seu exili com l'estratègia encertada si es té en compte els revessos judicials que Llarenas y Marchenas es van emportant, de moment, de la justícia europea: "Totes les evidències acumulades fins ara ens confirmen una cosa –que a Europa tindríem oportunitat de defensar els nostres drets i els dels catalans– i l'altra –que a Espanya això era impossible.", diuen.

És a dir, més enllà de tenir raó pel que fa a la qualitat de la justícia espanyola, i tenint en compte que no tots van agafar el camí de l'exili, què volen dir, que els que es van quedar són uns rucs, que no van saber "defensar els drets dels catalans"? Rull, Turull, Forn i Sánchez avui són amb Puigdemont. Es van equivocar? No coneixien Espanya? No saben defensar prou els drets dels catalans? Com pot Sànchez ser l'home fort, suposadament, de Junts, un home que no va optar per l'exili i que no sabia, suposo, que des de Waterloo tot es veu millor? No van ser prou valents? Ja no pregunto per Oriol Junqueras i per Raül Romeva, perquè, com és obvi, són els destinataris de l'article. Em sembla que tindrem una campanya electoral molt, però que molt bruta i, fins i tot, indigna.

Per cert, algú sap si el líder "dels millors" parlarà quan tot estigui fet o ho farà abans?