Un cop passada la bromera, de l’episodi de la infermera catalanòfoba de Tiktok en quedaran les preguntes i, sobretot, la constatació de l’angoixa. Les preguntes són totes incòmodes per algú o altre, i ja s’han anat fent aquests dies: quin és el problema estructural de la sanitat catalana que fa que exportem centenars de professionals a Europa com si ens en sobressin, i al mateix temps n’hàgim d’importar com la del vídeo? Com és possible que la Generalitat contracti algú de fora per donar servei públic, i en el paquet contractual no hi vagi inclosa l’obligació d’aprendre català en un termini raonable de temps, si per llei un treballador públic ha de poder atendre els ciutadans en les dues llengües?
 
Més preguntes. Quasi 50 anys després de la mort del dictador, què fa l’estat espanyol –des de l’escola, des dels mitjans, des de la política– per educar la seva població en la diversitat lingüística en comptes d’en el supremacisme castellà? Has de tenir molt interioritzat el teu privilegi, l’has de trobar molt normal i l’has de viure d’una manera molt natural, per anar a treballar a 1.000 km de casa teva i escopir en públic sobre la llengua de l’empresa que t’ha contractat i la de les persones a les quals has de servir, com ha fet aquesta noia. Què hi tenen a dir, els catalanistes que creuen que és millor aquest terreny de joc que no una vida nova per al català en el marc d’un estat independent?
 
Dèiem, però, que sobretot quedarà l’angoixa. La que provoquen la indefensió i la impotència davant del bombardeig constant contra la llengua, des del jutge a la infermera, des del policia al columnista, des del programa de televisió a la lletra petita de la normativa de l’estat, un bombardeig que fa pinça amb canvis estructurals dels darrers anys que també juguen fort contra català: primer, la multiplicació de mecanismes informals d’influència en els hàbits lingüístics dels joves per damunt dels mecanismes tradicionals (les xarxes socials desplacen l’escola); i segon, la brutal sacsejada demogràfica que ha patit Catalunya en el primer terç del segle XXI. Només una dada: el 30% dels ciutadans d’entre 20 i 39 anys són estrangers (font: Idescat).
 
Angoixa, doncs, perquè no és exagerat afirmar que damunt de la llengua catalana s’ha format la tempesta perfecta. Vista amb perspectiva, l’acceleració independentista del catalanisme en el període 2012-2017 probablement té molt a veure amb aquesta angoixa existencial: llengua en perill, prosperitat en perill, i un estat, l’espanyol, que no només no ajuda sinó que juga en contra. Fracassat aquell intent de conquerir un estat propi per la via ràpida, el catalanisme té la responsabilitat indefugible de dibuixar urgentment una estratègia forta de supervivència nacional que sigui del segle XXI, que superi la tremolor de cames actual i, sobretot, que es pugui desplegar des de ara mateix i amb les eines disponibles, sense haver de fiar-ho tot a una independència tant desitjable com incerta. En el pròxim article miraré de posar-hi el meu gra de sorra.