La setmana passada acabàvem reclamant una estratègia forta de supervivència nacional amb les eines disponibles, sense haver d’esperar una independència tan desitjable com incerta. No hauria de caldre argumentar-ho massa: si el retrocés lingüístic és ara i aquí, simplement necessita solucions ara i aquí. Mentre la independència a curt termini va ser una hipòtesi versemblant (2012-2017), tenia sentit aparcar i fins i tot congelar les polítiques de construcció nacional clàssiques del catalanisme i centrar tots els esforços en la ruptura, tant des de la política institucional com des de la societat civil. Però ara que ja ningú s’atreveix a posar data a l’estat propi, no recuperar la construcció nacional seria un suïcidi.

La construcció nacional no és només gestió del mentrestant: també genera condicions per a la ruptura a llarg termini. Si Catalunya es va acostar a la independència al 2017 és perquè era prou nació com per imaginar-se ella mateixa com un estat independent. Mitjans públics i privats en llengua catalana, escola en català, sanitat pròpia, policia pròpia, exercici de l’autogovern. Les polítiques catalanistes dels darrers quaranta anys es van fer pensant en la independència? Rotundament, no. Van crear les condicions per imaginar-la i intentar-la? Rotundament, sí.

La construcció nacional, doncs, és el millor antídot contra la desorientació i el desànim: ofereix solucions a curt termini i genera condicions a llarg. Ara bé, requereix convicció, fermesa, ambició, sentit del poder, planificació, i aprofitament intel·ligent de les eines disponibles, incloent la força dels vots al Congrés, força que –obro parèntesi– s’hauria d’orientar sempre a incrementar l’autogovern i per tant la capacitat de fer nació, no a suavitzar la repressió com ha passat aquesta legislatura. És la primera vegada des del 78 que un govern espanyol necessita vots catalans i l’autogovern no progressa ni un mil·límetre. Per pensar-hi. La lliçó potser és que la solució de casos particulars, per dolorosos que siguin, no hauria de tornar a hipotecar el marge de maniobra a Madrid mai més. Tanco parèntesi.

La CCMA es va fer amb les eines disponibles en aquell moment. L’escola en català, també. Hi va haver ambició i determinació. A 2023, algú pot dir quins són els nous projectes equivalents en termes d’impacte lingüístic i nacional? És capaç d’identificar- los i generar-los, la política institucional? I la societat civil, n’és capaç? Tanta esma ha perdut, el catalanisme, que només és capaç de gestionar els projectes de la generació anterior sense crear-ne de nous? L’angoixa existencial de la nació catalana no trobarà solucions ni en la gestió tecnocràtica i resignada ni en la proclama fanfarrona i maximalista. És hora de tornar-se a arromangar.