Ningú ens ho vol vendre així perquè l’expressió és massa forta i encara és un tabú, però la veritat és que fa ja uns quants anys que la política espanyola viu una mena de guerra civil. No hi ha trets ni afusellaments, per sort, però sí una polarització i una confrontació tan ferotge que recorda inevitablement la d’ara fa gairebé noranta anys, quan la societat es va trencar en dos blocs irreconciliables.
La dinàmica és pràcticament la mateixa: dreta contra esquerra, conservadors contra progressistes. Tant de bo no acabem com als anys trenta, amb sang i repressió, perquè els mètodes han canviat, però l’objectiu final sembla un calc: derrotar l’adversari polític no només a les urnes, sinó també deslegitimant-lo i intentant esborrar-ne l’herència.
En aquell moment històric, les esquerres van arribar al poder i es van impulsar canvis profunds: les dones van començar a guanyar drets, hi va haver una obertura mental i cultural, i també es va produir una embranzida del catalanisme i del nacionalisme basc. És a dir, tot allò que la dreta sempre ha batejat com “la España roja y rota”. Si fem un paral·lelisme amb l’actualitat, els fantasmes que la dreta i l’extrema dreta treuen constantment són els mateixos: l’independentisme, la diversitat cultural i lingüística, i ara, en comptes dels drets de les dones, han posat la diana en els drets de les persones trans i en tot allò que tingui a veure amb la diversitat sexual i de gènere. Gairebé un segle després, Espanya continua encallada en el mateix bucle.
La pregunta que ens hem de fer és: com va acabar aquella Guerra Civil? La resposta és evident: amb una extrema dreta i una dreta extrema al poder durant quaranta anys. Si fem cas a totes les enquestes publicades els darrers mesos, en menys de dos anys és més que probable que a la Moncloa hi hagi un govern entre PP i Vox. Això, per si sol, ja seria motiu d’alarma per a molts. Però el veritable perill va més enllà: si la suma PP–Vox aconsegueix aproximar-se a les tres cinquenes parts dels diputats al Congrés, com apunten la majoria de sondejos —excepte el CIS oficial, que juga un altre partit—, aleshores la situació esdevindrà crítica.
Per què? Perquè disposarien de la majoria suficient per fer modificacions constitucionals. I aquí és on s’encén la llum vermella. El capítol VIII de la Constitució, el que regula l’Estat de les autonomies, podria ser retocat de manera substancial. Vox hi posaria tot l’esforç i el PP, encara que fes veure que no, els seguiria el joc.
Això tindria conseqüències immediates i profundes: recentralització de competències, reducció del poder autonòmic, delimitació tancada i restrictiva del model territorial i, evidentment, cap millora en el finançament. Ans al contrari, es podria accentuar encara més el dèficit fiscal i la manca de recursos per a Catalunya i altres comunitats històriques. I no només això: també podrien modificar la llei electoral per perpetuar-se al poder i fins i tot limitar la presència de partits nacionalistes al Congrés dels Diputats. Una autèntica involució democràtica disfressada de “regeneració institucional”.
Tot plegat pot sonar a naftalina, però la història ens ensenya que la naftalina sempre pot tornar a estar de moda. Fa noranta anys, els vencedors de la guerra civil van imposar un règim autoritari que encara avui projecta ombres llargues. I si ara, fills, nets i besnets d’aquells guanyadors tornen a dominar les institucions, podem acabar en un escenari molt semblant. Potser no hi haurà dictadura oberta, però sí un retrocés evident en drets, llibertats i autogovern.
Per això és imprescindible que els qui ens considerem demòcrates i catalanistes comencem a fer un pensament seriós. No podem menystenir aquesta possibilitat, per remota que sembli. Els estaments de l’Estat que treballen a llarg termini —els aparells judicials, policials i mediàtics— ja hi estan alineats i preparats. Només cal veure com actuen avui mateix: criminalitzant protestes, perseguint líders polítics i mantenint viu el relat que qualsevol cosa que qüestioni la unitat d’Espanya és un atemptat contra la democràcia.
En definitiva, potser no hi ha bombes ni fusells, però la batalla política i cultural és igual de dura i decisiva. Espanya, gairebé un segle després, continua atrapada en el mateix dilema històric: avançar cap a una societat més lliure, plural i oberta, o recular cap a la por, la imposició i la uniformitat. I la responsabilitat de no repetir errors del passat recau, avui, en tots nosaltres, per tant, posem-nos-hi abans que ens acabin d’esclafar.