Vist i no vist. Com que aquest any a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, no hi ha ni pessebre ni estel gegantí, i que el pessebre d’estil tradicional que hi haurà als baixos de l’Ajuntament, al pati de cotxeres no l’obriran fins aquest dissabte que som Santa Llúcia, pel pont de la Puríssima, un cop resseguides les parades de la Fira de Santa Llúcia, amb la família vam optar per la visita de portes obertes del Parlament el 6 de desembre, data que coincideix amb la del primer ple l’any 1932 en plena època republicana.

Mira que hi havia estat moltes altres vegades al Parlament, però gràcies a la visita vaig conèixer aspectes que no sabia, i vaig entrar a sales on no havia estat, a més de saber com havia anat la cessió de l’immoble, d’aquest Arsenal de la Ciutadella, que el general Prim va acabar cedint a la ciutat. Un Arsenal preparat per acollir-hi la reina regent, que no va trobar moment per visitar, ni considerar que s’hi havia d’allotjar.

Els discursos del president de la Generalitat Francesc Macià, i del primer president del Parlament Lluís Companys, en vídeo, una reproducció de l’acta el diari de sessions d’aquell 6 de desembre, fotografies, la carta del president del Parlament a l’exili Francesc Farreras i Duran, des de Mèxic, en la que passa el relleu al president del Parlament de la democràcia, que va acabar sent Heribert Barrera, i aquell hemicicle de 85 escons, pels 135 d’ara, i una disposició del Govern a la sala semblant a la que tenen els comuns a Anglaterra, el 7 de Tàpies, explicaven el lligam entre un període i l’altre, i acostaven la institució a la ciutadania.

Cal. No només per seguir recordant que tenim un seguit d’institucions de Govern pròpies, que no han sigut una graciosa concessió de la democràcia espanyola, sinó que ja durant la segona república fèiem feina legislativa, i sinó que ho preguntin a la Unió de Rabassaires, i encara si mirem enrere la voluntat d’exercir un autogovern hi ha sigut i s’ha exercit, fins que el 1714 es va acabar amb constitucions i manera de regir-se dels catalans.

Mirar de reforçar la imatge del Parlament en uns anys en què el parlamentarisme s’ha devaluat i de quina manera. Sobretot al Congrés dels Diputats, que acaba sent la caixa de ressonància del calvari de Pedro Sánchez. Ja sigui per les desavinences amb Junts, que ahir el va deixar sense sostre de dèficit, per molts esforços que fa per seduir-los; ja sigui per la diligència de l'UCO que li deté un militant o càrrec cada mitja hora.

Sánchez respirarà més alleujat ara que s’ha acabat la setmana parlamentària, i que no n’hi tornarà a haver fins al febrer. Però la guàrdia civil s’aplica a fons, i com si fossin les prevencions de Donald Trump cap als turistes que vulguin ara als EUA, tiben dels fils de la corrupció i del dels assetjaments sexuals, i la rastellera de noms és inacabable.

A banda dels Àbalos (ara sense condició de diputat), Koldo i Cerdan, d’un àmbit, la guàrdia civil ha detingut 5 persones més col·laboradores d’aquests, també s’eixamplen els de l’altra. De Francisco Salazar, al seu col·laborador Antonio Hernández, al president de la diputació de Lugo, José Tomé, o a la del senador i membre de l’executiva José Javier Izquierdo. I a més davant la passivitat de l’organització, a actuar quan ja s’havia fet les denúncies. 

Però el PP tampoc no està net al 100%, de manera que la situació no els acaba de beneficiar del tot. És clar que la seva relació amb aquest deep State, aquest Estat profund, policia-guàrdia civil-exèrcit-jutges és millor que la que tenen els socialistes, i l’exemple de la caiguda del fiscal general és claríssim. Una altra és saber que el jutge Garcia Castellón, va obviar les proves, l’enregistrament on Maria Dolores de Cospedal, exministra de Defensa, i exsecretària general dels populars, diu que si sabés que tenien Vicky Fernández a sou dels fons reservats, cobrant cada mes per desacreditar Jordi Pujol i els seus fills, tindrien un problema. Per això ara el PSOE ha demanat que l’Audiència la imputi. El pas del temps ha fet que la causa Pujol ja sigui a judici, i que ves a saber on para la Vicky. Veurem si les festes de Nadal, i l’escena internacional, amb Trump i també Putin fent la guitza a Europa, li serveixen a Pedro Sánchez per tirar pilota endavant.