El PSOE va arribar a la Moncloa fent fora el PP per corrupció. La sentència del cas Gürtel ho feia inevitable: un partit condemnat no podia continuar governant. Aquella moció de censura es va presentar com un punt d’inflexió moral. Avui, però, el relat s’ha girat en contra dels seus promotors. Les trames de contractació opaca, els comissionistes de confiança i la gestió indigna de denúncies d’assetjament sexual projecten una imatge inquietantment familiar. No és un error puntual: és un patró.

El cas Koldo, les derivades que apunten a figures centrals del partit, la incapacitat (o falta de voluntat) d’assumir responsabilitats polítiques abans que judicials, i una gestió dels casos d’assetjament sexual que contradiu frontalment el discurs feminista oficial, no són errors de comunicació. Són símptomes estructurals. Quan un partit governa l’Estat com si fos patrimoni propi, la corrupció deixa de ser una anomalia per convertir-se en lubricant.

La història recent ho confirma. Felipe González no va caure per un gir ideològic del país, sinó per una corrupció sistèmica que incloïa guerra bruta d’Estat i confusió absoluta entre partit i institucions. Aznar va prometre regeneració i ordre, i avui, amb perspectiva, el balanç és demolidor: pràcticament tots els ministres clau del seu govern han acabat condemnats o esquitxats per causes de corrupció. Rato, Matas, Zaplana, Acebes, Trillo… la llista és tan extensa que ja no escandalitza; només confirma un patró. Quan tots els cicles acaben igual, el problema no pot ser només dels protagonistes.

La clau és a la Transició. Espanya no va fer net amb les estructures econòmiques i de poder del franquisme. No es van depurar elits, ni es van trencar les complicitats entre grans empreses, finances i aparells de l’Estat. Es va canviar l’escenografia, però no el guió. El resultat és una democràcia formal on la corrupció no és una anomalia, sinó un mecanisme habitual que corca tots els poders de l’Estat.

Per això la corrupció no fa caure governs: els travessa. Governi qui governi, el sistema s’imposa. Quan un partit arriba al poder, no el transforma, s’hi adapta. I acaba fent allò mateix que havia denunciat des de l’oposició. El PSOE actual no és una excepció: és una baula més d’una cadena molt llarga.

Pot ser aquesta crisi una oportunitat per a Catalunya? Només si deixa d’esperar una regeneració que mai no arribarà de Madrid. Catalunya no és el problema de l’Estat, sinó el seu sismògraf. Cada col·lapse moral espanyol obre una escletxa política. La qüestió no és si s’obrirà, sinó si hi haurà prou determinació per aprofitar-la.