Avui fa exactament 80 anys, un grup de militars ultimaven els detalls d'un aixecament contra el govern del Front Popular. Estaven convençuts que en pocs dies triomfarien i donarien per acabada aquella experiència democràtica que tant els incomodava (Per assegurar-se la victòria, comptaven que l'acció seria "en extremo violenta", com indicaven les instruccions secretes del general Emilio Mola). Ara ja sabem, i crec que no és fer spoiler, que aquell cop no va triomfar com tenia previst, i que d'aquell fracàs a mitges en va sortir una guerra de 32 mesos, que és el van trigar a rendir l'enemic, és a dir, la democràcia.

No van triomfar per la via directa perquè el govern legítim va derrotar-los en les principals ciutats i en una part molt gran del territori. Però tampoc no ho va fer amb prou contundència per ofegar la sublevació. Aquí és on comença un debat que s'arrossega des d'aquells dies i que encara no està tancat, el debat sobre les causes de la impotència del govern de la Segona República per utilitzar els mitjans que tenia i restablir el poder. I una d'aquestes causes, fonamental, determinant, va ser la desunió de les forces que defensaven el règim.

Ni tan sols el govern del Front Popular incloïa totes les forces que havien guanyat les eleccions, sinó només una, i no pas la majoritària: el centreesquerra republicà de Manuel Azaña. El partit més fort, el PSOE, es va negar a entrar al govern, esperant -ara sabem que ingènuament, però llavors alguns ja ho creien- l'adveniment de la revolució proletària. A banda d'això, una gran part dels vots que havien donat la victòria a l'esquerra provenien dels anarquistes, a qui, en el fons, un burgès de centre esquerra els semblava poc diferent d'un burgès de centredreta. Aquestes divisions, amb l'afegit del Partit Comunista, que es va fer més fort a cada pas de la guerra, van mantenir-se durant tot el conflicte, i van ser un llast pesadíssim per a la República. En canvi, a l'altra banda, Franco reunia des de falangistes a carlins, monàrquics, catòlics, part de la dreta regionalista, famílies diverses però unides contra un enemic comú. Si fem excepció de la part tràgica, feliçment superada, hi ha moltes coses que resulten familiars.