Ursula von der Leyen va arribar el passat dimecres a l’Eurocambra per participar en el debat sobre l'estat de la Unió. Es tracta d’un moment polític en majúscules per a la Unió Europea. A Catalunya seria l’equivalent al debat de política general i, a l’Estat, al debat sobre l'estat de la nació. La Comissió explica en quin punt es troba políticament la legislatura europea i passa comptes davant del Parlament Europeu.

La presidenta de la Comissió es plantava davant dels 720 eurodiputats en un dels moments més crítics de la UE dels darrers anys. De portes endins, la majoria històrica que ha governat i modelat la Unió —populars, socialdemòcrates i liberals— està en hores baixes i ja no és l’única possible. De fet, el Partit Popular europeu ja ha activat en reiterades ocasions una majoria de dretes en què, a més dels liberals, hi figuren dos dels tres grups d’extrema dreta: l’ECR, controlat per Meloni, i els Patriots, on destaquen els d’Orbán i Abascal. La dretanització de la política europea és evident.

De portes enfora, les relacions de la UE amb les principals potències mundials, fins i tot amb socis estructurals com els Estats Units, són tenses. En el realineament global que estem travessant, Europa està perdent pes a marxes forçades. La guerra aranzelària amb Trump i les condicions abusives imposades pel mandatari nord-americà han deteriorat la confiança transatlàntica. Amb Rússia, que un dia fou el nostre principal venedor de recursos energètics, les relacions han quedat empantanegades en el fang del camp de batalla ucraïnès. I amb la Xina, amb qui mantenim un dels principals intercanvis comercials, s’ha passat de considerar-la “soci” a “rival sistèmic”. De fet, la guerra econòmica amb Pequín, tot i ser més silenciosa, pot ser molt perjudicial per als interessos europeus. Que ho preguntin, si no, al sector del porcí, que s’ha vist castigat amb aranzels de fins al 60% en resposta a les mesures europees contra els cotxes elèctrics xinesos.

Davant d’aquest panorama complex, el discurs de Von der Leyen va pecar d’un excessiu triomfalisme. Però sobretot, va mostrar una gran dissonància entre el relat de la Comissió i la seva acció política real. La líder europea va parlar de la importància de construir una Unió Europea sobirana, amb autonomia estratègica, que avanci cap a la transició ecològica, que protegeixi l’economia productiva i reforci el pilar social —arribant a destacar drets com el de l’habitatge. Però si la música del discurs pot sonar bé, l’acció política desafina, i molt.

Fem-nos algunes preguntes. Podem assolir la sobirania energètica, per exemple, simplement canviant el proveïdor de Rússia pel dels Estats Units? Von der Leyen s’ha compromès a comprar a Trump fins a 750.000 milions de dòlars en gas i petroli nord-americans en tres anys. Molts d’aquests recursos, per cert, extrets amb tècniques altament contaminants com el fracking. El que em porta a la segona pregunta: amb acords d’aquest tipus, en què la sostenibilitat brilla per la seva absència, serem capaços de complir els objectius climàtics? Els experts hi veuen poques opcions i el Pacte Verd Europeu està, cada vegada, més enterrat. Sens dubte, destinar aquests fons (gairebé tan grans com els Next Generation) a incrementar la capacitat de producció d’energies renovables a Europa no només ajudaria a assolir aquests objectius climàtics, sinó que incrementaria exponencialment l’autosuficiència energètica europea.

Un altre interrogant: podem assolir la sobirania defensiva mentre formem part de l’OTAN? Els membres de l’aliança s’han compromès, sota pressió de Trump, a augmentar la despesa militar fins al 5% del PIB i és ben sabut, tal com reconeix el mateix president del Consell, António Costa, que la indústria americana serà la principal beneficiària d’aquest increment. Les tropes nord-americanes i les seves capacitats nuclears són el principal paraigua de dissuasió de la UE. Continuar subordinant-se als interessos de Washington en el marc de l’OTAN només aprofundeix aquesta dependència. I, com hem vist amb l’aigualida reacció de l’administració Trump davant l’entrada de drons russos en l’espai aeri de la UE, els interessos americans en termes de seguretat no passen per Europa. En definitiva, una macroinversió que podria ajudar a millorar la coordinació i l’eficàcia defensiva europea només servirà, principalment, per inflar els beneficis de les armamentístiques americanes.

A la vegada, aquest augment de la despesa militar comportarà retallades importants en partides socials, especialment en fons crucials com els de cohesió. Ja ho hem vist en la proposta de pressupost plurianual presentada per la Comissió abans d’estiu. Darrere de les promeses de garantir drets socials, com el de l’habitatge, cal veure on van realment els diners. I no van a la gent, sinó a les armes i als recursos energètics americans.

Però Von der Leyen diu tenir una solució per reduir la dependència nord-americana: tancar nous acords comercials amb altres regions del món, com és el cas del polèmic MERCOSUR. Certament, aquests acords obren mercats per a la indústria automobilística i manufacturera europea. Així i tot, el preu de poder fer arribar els nostres cotxes a aquests mercats és permetre l’entrada massiva a la UE de productes del sector primari de regions del món que, malauradament, produeixen amb normes mediambientals, laborals i sanitàries més laxes que les europees. Aquesta competència deslleial no només pot condemnar els pagesos i ramaders europeus i reduir la qualitat del producte que consumim, sinó que acabarà sacrificant la pròpia sobirania alimentària de la UE. I això, en un món postpandèmic i cada vegada més bèl·lic, és un risc que no podem córrer.

Els Estats Units estan reordenant el seu pati del darrere. Ho fan a Amèrica, intervenint en escenaris com Canadà, Mèxic, Veneçuela o Panamà. I ho fan a Europa, limitant la nostra sobirania i lligant-nos als seus interessos. Tot i el discurs grandiloqüent de Von der Leyen, la realitat és tossuda: Europa no està sent capaç de constituir-se com un actor global amb veu pròpia. I això ja té conseqüències polítiques rellevants: Von der Leyen va enfrontar-se a una moció de censura el passat mes de juliol i, abans d’acabar l’any, en patirà dues més. 

Amb més de 450 milions d’habitants, la UE és el primer mercat de consumidors del món per poder adquisitiu agregat. És un actor rellevant en l’àmbit de la innovació i la tecnologia i té una gran capacitat d’inversió. Hem liderat regulacions globals en els camps de la protecció de dades, la intel·ligència artificial o el medi ambient i, per què no dir-ho, som una potència cultural. Tenim els atributs per ser, en aquest món multipolar que està naixent, un actor de primer ordre. Només ens falta el coratge i el rumb polític adequat per convertir-ho en realitat.