De manera creixent, en els espais d’esquerres i entre intel·lectuals suposadament progressistes, va arrelant una diagnosi preocupant respecte a la pèrdua de vots de les esquerres i el creixement de l’extrema dreta: les esquerres s’haurien oblidat de la classe treballadora. Han estat massa pendents de lluites identitàries, polítiques woke o cuquis, fins i tot en diuen alguns per ridiculitzar-les, i han incorregut en un excés de correcció política. S’està caient en l’estratègia dissenyada per l’extrema dreta i que la dreta també s’ha fet seva.

L’operació és profunda i s'ha gestat des dels anys setanta: declarar una batalla o guerra cultural per construir una hegemonia social, un nou sentit comú, on no hi càpiga cap projecte progressista, on predomini l’individualisme, un nacionalisme excloent i supremacista basat, ai las, en la identitat. I una idea de llibertat sui generis que tant pot abastar no vacunar-se durant una pandèmia global, consumir tanta aigua com vingui de gust, malgrat els estralls d’una sequera. També derogar regulacions laborals o mediambientals per garantir la llibertat empresarial, o fer discursos d’odi que criminalitzen col·lectius sencers per raó del seu origen.

De moment, no li ha sortit malament. Més enllà dels guanys en vots i representació institucional, ha aconseguit situar les esquerres a la defensiva, disciplinar-les i marcar els límits del que és acceptable. L’extrema dreta no ha canviat d’objectiu, només d’etiquetes. El que abans era etiquetat despectivament per la dreta política i religiosa com a “ideologia de gènere” o “lobbi gai”, ara és woke, apropiant-se d’un concepte que en el seu sentit original feia una crida a despertar davant les injustícies racials.

Quan s’assenyalen com a excessos woke les polítiques feministes, LGBTI+ o antiracistes, quan se les acusa d’atiar una "guerra de sexes", de "col·lectivitzar" les persones o d’instaurar noves discriminacions en nom de la igualtat, en realitat l’extrema dreta està desplaçant el focus del veritable conflicte: la lluita contra les desorbitades i cronificades desigualtats socials. L’objectiu no és només neutralitzar totes aquestes polítiques, sinó utilitzar-les com a excusa per imposar un nou ordre econòmic, polític i social autoritari. I és que el nivell de desigualtats que genera el model socioeconòmic neoliberal ja no es pot sostenir sense governs cada cop més autoritaris.

Per això l’extrema dreta, a més d’atacar les feministes o els moviments antiracistes, també carrega contra els sindicats, la ciència o les organitzacions multilaterals que han adoptat acords globals per mitigar el canvi climàtic. Només cal veure les mesures que impulsa l’extrema dreta allà on governa: restricció de drets, persecució de la dissidència, reforç de les estructures de control i, per descomptat, increment de les desigualtats.

Per fer empassar aquestes mesures, l’extrema dreta, porti la bandera que porti, necessita fer creure que les esquerres han caigut en la “trampa de la diversitat”. Ara resulta que la culpa de la precarietat o del deteriorament dels serveis públics no és del capitalisme voraç desregulat ni de les retallades de les polítiques d’austeritat neoliberals, sinó de les polítiques feministes, del suposat bonisme migratori d’alguns governs o d’una suposada dictadura progre. Ho fa amb desinformació i manipulació per generar alarma social, alimentar el ressentiment, el masclisme i la xenofòbia, sobretot la islamofòbia, i desviar l’atenció de les veritables relacions de poder.

Però, digueu, què tenen de woke -en el sentit despectiu que utilitzen les forces reaccionàries- les polítiques que combaten la violència masclista, la bretxa salarial de gènere o la feminització de la pobresa? Es tracta de qüestions materials bàsiques, que inclouen fins i tot el dret a la vida! Què té de woke denunciar la discriminació laboral que pateixen les persones LGBTI+? Què té de woke defensar els drets de les persones trans davant una transfòbia rampant que tenalla les seves vides i les posa en risc d’agressions verbals i físiques cada cop que surten al carrer? O que té de woke denunciar que moltes persones veuen vulnerat el seu dret a l’habitatge pel seu color de pell o cognoms estrangers? Això no són ocurrències identitàries, sinó justícia social en la seva expressió més pura: dret al treball, dret a l’habitatge o dret a una vida lliure de violències. Deixarem que l’extrema dreta marqui els límits de la defensa dels drets humans? Ja n’hi ha prou. Els drets humans no es debaten; es defensen.

Quant es trigarà a entendre que els feminismes o l’antiracisme són fonamentalment lluites per la redistribució, amb consciència també que el reconeixement i la participació paritària en espais socials, polítics i econòmics són imprescindibles per assolir l’equitat? Ho expliquen clarament Nancy Fraser, Tithi Bhattacharya i Cinzia Arruzza a Feminisme per al 99% (Tigre de Paper, 2019). I, quan es tingui la temptació d’autoflagelar-se pel suposat abandonament del carrer, l’hemeroteca sempre és d’ajuda. En la darrera dècada, el moviment feminista, el moviment LGBTI, el moviment antiracista i el moviment ecologista han estat més presents que mai al carrer, protagonitzant mobilitzacions massives. O és que no compten com a forces progressistes? No entendre la necessitat de construir lluites compartides és una miopia política que estem pagant molt cara.

Mentrestant, l’extrema dreta empra l’estratègia clàssica del feixisme de generar bocs expiatoris per canalitzar les frustracions col·lectives. Ara ho són les feministes, les persones LGBTI+, especialment les persones trans, i també, amb una virulència extrema, les persones migrades i refugiades. Contra els enemics interns ho val tot: fake news i odi desfermat a les xarxes socials contra aquests grups socials i una violència política cada cop més extrema contra activistes, periodistes o responsables polítiques que posem el cos per defensar les polítiques d’igualtat, amb amenaces, assenyalaments públics continus, campanyes de difamació o querelles. Si es normalitza aquesta persecució i violència, ningú està fora de perill. Tanmateix, la resposta de les institucions, els partits polítics o les organitzacions socials per protegir i defensar aquestes persones ha estat fins ara molt tímida o directament inexistent.

No som prou conscients que l’extrema dreta juga en equip, i ho fa amb un avantatge enorme: milions d’euros i de dòlars provinents de grans fortunes, grups ultraconservadors i organitzacions ultra religioses, antigènere i antidrets que financen les seves campanyes i els ecosistemes mediàtics que els fan de caixa de ressonància. A això cal sumar-hi un control quasi absolut de les xarxes socials, tant pel que fa a la seva propietat (amb figures com Elon Musk o Mark Zuckerberg a Twitter/X o les plataformes de Meta) com a la (des)regulació de la moderació de continguts i la manipulació dels algoritmes per afavorir la propaganda reaccionària, que comparteix un guió internacional. Aquesta aliança de diners, poder i tecnologia ha permès a l’extrema dreta construir un altaveu immens per difondre el seu relat i marcar l’agenda política. Si avui es parla més de wokisme que de pobresa, precarietat laboral o especulació immobiliària, no és casualitat, i no és culpa de les feministes.

Només cal posar com a exemple el lema de la manifestació organitzada per la plataforma Novembre Feminista el 24 de novembre de 2024: “Violència immobiliària és violència masclista”, que denunciava l’aliança entre capitalisme i patriarcat i les seves conseqüències en la precarització de la vida. El manifest unitari del 25N del 2024 ho reforçava:

“La manca de recursos econòmics i d’habitatge digne dificulta un abordatge integral de les violències masclistes, ja que moltes dones es veuen forçades a conviure amb els seus agressors o a quedar-se en entorns familiars hostils per manca d’alternatives. Aquesta situació s’agreuja amb els desnonaments, que no només deixen les dones sense llar, sinó que també poden posar en risc la custòdia de les seves criatures. A més, les dones en situació administrativa irregular no tenen accés a ajuts socials ni poden signar contractes de lloguer, fet que les deixa en una situació d’extrema vulnerabilitat i les limita encara més en el seu camí per sortir d’entorns violents. [També] Denunciem que els ajuntaments incompleixen la llei en no empadronar persones migrades, negant principalment a les dones el dret a la salut universal, l’escolarització dels fills i filles i múltiples serveis bàsics com ara els tràmits davant d’Estrangeria.”

Davant d’aquesta ofensiva reaccionària global, la pitjor resposta que poden donar les esquerres és aigualir les polítiques feministes, LGBTI+ o antiracistes per por de ser titllades d’haver “anat massa lluny”, de proposar polítiques desconnectades dels problemes reals de la gent. Fer-ho implica haver cedit terreny a l’extrema dreta, assumir el seu marc i legitimar la seva agenda, si no comprar-la directament. I, el que és més greu, implica abandonar milions de persones (les més precaritzades i vulnerabilitzades pel capitalisme, de fet) que no lluiten per capritxos culturals, sinó per les seves condicions materials de vida més bàsiques.

En definitiva, l’antiwokisme i l’autoritarisme són dues cares de la mateixa moneda. El debat no és entre wokes i antiwokes, sinó entre defensar els drets humans o cedir a una reacció que els voldria eliminar. El gran repte de les esquerres avui és bastir una estratègia conjunta davant d’aquest atac global a la democràcia, als drets humans i a qualsevol projecte progressista. Això passa per entendre que la lluita per la justícia social no pot dividir-se en compartiments estancs. Que les desigualtats econòmiques, racials i de gènere no són qüestions separades, sinó fronts d’una mateixa lluita. Que les dones, les persones LGBTI+ o les persones migrades són part integral de la classe treballadora. Que no hi ha cap esquerra viable si no és feminista, antiracista i ecologista. L’única resposta possible és construir una aliança més àmplia i més capaç de disputar tant el carrer com les institucions. No aturarem l’extrema dreta cedint als seus marcs, sinó ampliant els de l’esquerra. No podem perdre més temps.