Diumenge, els amics de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català em van enviar un correu electrònic amb una terrible notícia. "Benvolguda Marta, No és fàcil comunicar-te que l’Antoni Carné ens ha deixat el dia 6 de setembre". Em vaig quedar glaçada. L’Antoni ha mort. La carta, després d’informar-me el lloc de la vetlla, m’adreçava uns mots que definien fil per randa qui era l’Antoni: treballador incansable per a la cohesió, potenciació i per seguir dotant d’eines a l’associacionisme cultural català. Ell, afegien, sempre seà un referent per la seva força i capacitat d’empenta.

“Hola, Sóc l’Antoni Carner". Aquell 2005, l’home que se’m va presentar no era desconegut per mi. En tenia prou referències per saber reconèixer l’home que, des d’antuvi, treballava per la societat civil i, més concretament, pel món de la cultura. Ambdós, amb un vas d’aigua a la mà, vam parlar de l’associacionisme a Catalunya, de la seva tradició i com n’estava d’arrelat en el nostre país. Ens vam entendre, crec que entre els dos va néixer i es va anar creant una certa química, com una mena d’aliança que ens agermanava. Després, amb els anys, quan l’Antoni en més d’una ocasió em va venir a veure, primer com a diputada al Parlament, i després com coordinadora de Cultura de la Diputació de Barcelona, el truc a la porta del meu despatx sempre responia a una única demanda: Marta, has d’ajudar-me a seguir empenyent projectes a favor del nostre país. I qui podia negar-li res a un patriota com l’Antoni?.

Desconeixia com la salut havia minvat en el teu cos. Crec recordar que ens vam veure durant el mes de març. Com sempre vam parlar de tot: projectes, projectes i més projectes. D’ulls penetrants, barba abundosa i amb el teu assossegat però contundent, tenies la força del convenciment. "En tornarem a parlar més endavant, oi, Marta?". No ho vam fer. No ho vam poder fer. Em sap greu, Antoni. De ben segur que els companys continuaran la teva feina, seguiran les teves empremtes i procuraran que la teva petjada perduri per sempre més. Tanmateix tots sabem que res no serà el mateix.

Benvolgut, que els camins et guardin. Amb molta estima.