Recordo que les primeres notes que vaig sentir d'Antònia Font van ser les de l'inici d''En s'estiu'. Aleshores, en Xavier Graset presentava el 'Món s’acaba' a Catalunya Ràdio i la feien sonar sovint, com un crit d'esperança i de felicitat. Aquella cançó s’enganxava i contagiava un optimisme difícil de descriure. Confesso que em va causar certa estranyesa. Vaig tornar a saber-ne coses poc temps després, a l’Sputnik TV, amb el videoclip de 'Tots es motors'. I va passar que allò era encara millor, i de la incredulitat vaig passar a una curiositat que volia sentir, burxar i saber-ne més.

Vaig comprar A Rússia i l’addicció va ser immediata. La portada era tot un homenatge al kitsch "d’estar per casa". Mostrava una imatge intencionadament freda i produïa una estranya sensació de distància amb les melodies d’un disc fresc i farcit de hits, un rere l’altre. La meravella de tot plegat va ser capbussar-se en un grup de pop encomanadís que explicava coses universals a partir de lletres particulars, indesxifrables, poètiques, quotidianes i que fregaven l’absurd, però que no ho eren gens, d'absurdes. A Rússia, "que hi fa tant de fred, és tan gran i és tan enfora que me vénen ganes de plorar", escrivia Joan Miquel Oliver. Durant uns quants mesos, aquell mostrari artesanal de cançons em va fer cantar, ballar i desvetllar, mentre repetia sense parar aquells 'Focs artificials', gairebé fregant l’obsessió de voler reiterar la felicitat d’un moment. Però l’èxtasi era repartit, des de l'explosió de 'Ses bombes atòmiques' fins a la il·lusió de ser en un 'Camp de maduixes'.

Tot era màgic, perquè sonava nou i no sabies si riure o plorar. Amb uns arranjaments que enlluernaven des de l'obvietat, tot sonava al seu lloc. Els teclats, concisos, dibuixaven una línia melòdica omnipresent i sempre en primer pla. El baix no parava de botar, literalment, i marcava un ritme marcial, mecànic, robotitzat, de solvència desenfrenada. La bateria convertia uns ritmes simplistes en un mantra de ball, emocional i sincopat. La guitarra, neta, mai per damunt de res, fidel i sempre disposada a restar a l’ombra en unes cançons que no necessitaven cap virtuosisme de saló. I la veu, única, greu, a punt de perdre l’afinació, però mai desafinada. Tot allò em feia sentir allà, on la gent viu a zero graus i fa més calor que mai. I ho escampava, mentre et miraven incrèduls i afirmaven que Antònia Font era un grup freak i insuportable. El anys i els discos els han deixat temps per desmentir-ho a base de veritats i a base de convèncer.

Després va venir Alegria, amb deu cançons rodones, conjuntades, fetes en una alenada, que anaven de la mà i que seguien explicant coses íntimes i palpables, però tan diferents a tota la resta. Taxi els va elevar a la categoria de culte. La patxanga i la festa major, irrefrenable i mestissa en els tres primers àlbums, es fonia en una línia d’acció que tenia arestes més punxegudes. La metamorfosi, però, era només epidèrmica: el fons sempre ha estat el mateix, des de 'Cibernauta Joan' a 'Polaris'. Però la saviesa ha estat vestir-se amb roba nova, no deixar de sorprendre i no deixar de fer hits de la vida moderna, sabent que la vida més moderna és la més normal de totes. Autèntics, amb veu baixa, sense fer-ne escarafalls, ni agafar cap bandera de capdavanters de vés a saber quina cosa.

Tot seguit, el memorable Batiscafo Katiuscas, la precisa orfebreria orquestral de Coser i cantar, la lluminositat de Lamparetes i el punt i a part de Vostè és aquí. Des del 1997, les seves cançons han bussejat per emocions i per trànsits per on ningú més havia passejat i aquest n’és el llegat que tothom vol destacar. De segell intransferible, cada peça, cada melodia i cada arpegi d’Antònia Font ha estat una il·luminació que ha mostrat un camí que abans era fosc i impenetrable. I no són surrealistes: són terrícoles amb la mirada posada a d’altres mons, són cronistes d’una quotidianitat que ha canviat, que es mostra diferent, que ha de ser explicada des del xoc entre conceptes antagònics, imatges sorprenents, melodies lúdiques i un batec que és fràgil i bellíssim.

Antònia Font s’acomiada dels escenaris aquest cap de setmana. Ara sí que som a les portes de l’infern, i em sap greu que tanquin, ara i aquí, una trajectòria que ha donat estones de felicitat a fets vitals que necessitaven una banda sonora com aquesta. Em sap greu, perquè ara totes les cançons quedaran en el record d’allò que no volien ser: l’artefacte nostàlgic de la meravella d’un moment. Memòries de la glòria d’haver estimat les algues marines, sentit els ecos de cultures llunyanes, surat en platges de cocos, dormit en líquens, viscut en tants iglús, begut gin-tònics entre dinosaures i col·leccionat llapis d’Ikea sense tenir-ne ganes. Adéu, poesia amable, jocs de mots quotidians, metàfores de tele, paraules modernes, productes de neteja, melodies eternes, ganes de ballar-vos, de xiular-vos i de saber ara ja sou els nostres amics de sa terra, per sempre més.