Sí, ja sé que hauria de parlar dels nous ministres. La política devora el temps i el món passa (per a molts) a la velocitat de Twitter. Però alguna cosa dins meu es resisteix a esborrar de la memòria Antonio Hernando, nom clau en aquesta història tragicòmica protagonitzada per les esquerres espanyoles que ha estat la investidura de Mariano Rajoy.

El portaveu socialista al Congrés i oficiant de l'abstenció és l'antiheroi perfecte. El contrapunt a l'heroi romàntic, un tal Pedro Sánchez que es sacrifica pels seus ideals (canviants). L'home de les ulleres blaves i el vestit gris ha encarnat amb professionalitat el paper del funcionari de partit, capaç de dir una cosa i la contrària en poc temps, només perquè l'Aparell (així, en majúscules) té sempre la Veritat (així, en majúscules). Busquin a l'hemeroteca o a Google i se'n faran creus.

El personatge, però, és més complex. Rodó, en diuen en literatura. Per a alguns és un traïdor a les essències del puny i la rosa. Per a d'altres, el gestor discret capaç de sacrificar-se en el moment decisiu -"aparteu-vos, deixeu-me a mi!"-, una mena de Tom Hanks a El pont dels espies defensant un agent secret soviètic i aguantant la mirada acusadora dels seus conciutadans americans al metro. La gèlida salutació d'Hernando i Sánchez a l'hemicicle, que no va arribar ni a la categoria de cobra, ens remet a la primera hipòtesi; l'aplaudiment de bona part dels grups parlamentaris quan va reivindicar les sigles socialistes responent a Gabriel Rufián, a la segona.

Com es deu veure ell, Antonio Hernando, quan es mira al mirall al matí? Sap l'antiheroi que ho és o creu que el gest de resistència d'avui és el peatge cap a la glòria de demà? Javier Cercas ens va ensenyar a Anatomía de un instante que la Transició va ser possible, en part, gràcies als traïdors, però tots sabem que el model del 78 ja no és el que era. Em deleixo per saber si el senyor Hernando es conformarà amb un lloc vistós a la futura executiva socialista o somia a aprofitar la seva tribuna privilegiada al Congrés per arribar a secretari general. Joaquín Almunia, que va haver de pilotar el partit en temps borrosos, va acabar premiat com a comissari europeu.

En fi, que tenim al davant un personatge literari potentíssim. El polític del PSOE concentra totes les contradiccions que viu l'esquerra espanyola, des de fa massa temps a la deriva. Crec que una novel·la sobre Hernando podria ser un drama psicològic -amb tocs de thriller- que faria les delícies de lectors i llibreters. Només hi veig un problema: la seva complexitat és tan desmesurada que no seria creïble com a personatge de ficció. Algú s'atreveix a escriure-la?