Després de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, Catalunya sembla haver posat la directa cap a la independència. Així es transmet de la lectura que han fet la majoria de mitjans catalans de les paraules i gestos del president de la Generalitat, Artur Mas. De les diferents compareixences, discursos i rodes de premsa del president semblaria desprendre’s que està ben decidit a encarar el procés  cap a l'estat propi. Entre la majoria d'opinadors i tertulians de l'òrbita sobiranista existeix el consens que, efectivament, l'aposta de CiU per la independència no té marxa enrere. De fet, si algú planteja dubtes sobre els objectius del Mas i del seu partit sovint és desacreditat amb virulència, quan no titllat de quintacolumnista o directament d’espanyolista.   

El dubte –i no l'habilitat per a la lloança- hauria de ser la principal virtut d'un periodista. En canvi, els periodistes hem gastat darrerament molta tinta en elogiar les paraules de Mas, i massa poca a explicar els fets. Ha canviat gaire la praxis del Govern català i del partit que l'encapçala des de la manifestació de l'Onze de Setembre? Repassem algunes dades. El mateix dia 11, al Congrés espanyol, CiU va unir els seus vots a PP i PSOE per tombar una moció del grup Izquierda Plural contra un crèdit de 1.800 milions d’euros sol·licitat pel Govern de Rajoy per pagar el deute a la indústria de l'armament. En matèria econòmica, CiU i PP han seguit sent aliats: el Congrés ha convalidat els dies 13 i 25 de setembre les dues últimes reformes financeres de l'executiu Rajoy, ambdues amb els vots de CiU. També el dia 25, en el marc de la Comissió d'Economia del Congrès, CiU va unir els seus vots als del PP per avalar que la diputada popular i exministra d’Aznar Elvira Rodríguez esdevingui presidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Ah! I un altre petit detall: el mateix dia 25, amb tots els mitjans obrint amb la convocatòria electoral a Catalunya, l'executiu d'Artur Mas va sol·licitar formalment l’adhesió al Fons de Liquiditat Autonòmic, que suposarà la pràctica intervenció de la Generalitat per part del Govern d'Espanya. A més, durant aquestes darreres setmanes i en paral·lel a la consolidació en l'imaginari col·lectiu del concepte “estructures d'estat”, el Govern ha anunciat que deixarà la totalitat de la gestió de l'aigua catalana en mans privades: aquest bé tan preuat, doncs, no es deu comptar entre aquesta mena d'estructures. Tampoc ho deuen ser els mitjans públics: el mateix dia que el president es plantava davant del Foro Nueva Economia de Madrid, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals anunciava la fusió en un únic canal del Súper 3 i el 33, l’eliminació del canal juvenil 3xL i la retirada del dial d’iCat FM, que només emet per Internet.

Durant els últims dies també s’ha esdevingut un altre fet destacable: l’aprovació al Parlament d’una resolució impulsada per CiU i ERC que insta al Govern de la Generalitat a realitzar una consulta sobre el futur de Catalunya prioritàriament durant la pròxima legislatura. Sens dubte es tracta d'un fet transcendent i un salt qualitatiu respecte anteriors resolucions del Parlament en aquesta línia, però caldria posar-la en context. En primer lloc, la resolució en sí no deixa de ser un absurd democràtic: com pot un Parlament que ja no existirà instar a un Govern que encara no sabrem com es compondrà a fer qualsevol cosa? En segon lloc, no posa data per a la consulta (tot dependrà de les “prioritats” del pròxim executiu). I en tercer lloc, en l'hipotètic cas de realitzar-se, no s'especifica si la consulta serà o no un referèndum d'autodeterminació, ni quina pregunta o preguntes es faran, ni si el seu resultat serà vinculant. Es tracta, doncs, d’un pas endavant, per bé que les incògnites que resten a l’aire són moltes.

És possible que el president Mas i el seu partit hagin canviat d'opinió i, després de trenta-cinc anys mirant d'aconseguir un bon encaix a Espanya, considerin ara que ha arribat l'hora de la independència. Tot i això, no deixa de ser un dubte raonable pensar que, vista la trajectòria històrica de CiU, la seva vinculació amb els poders econòmics i financers i els nombrosos pactes amb el PP que han marcat aquesta legislatura, Mas i el seu equip tinguin la temptació de capitalitzar l'èxit de les mobilitzacions sobiranistes per desviar l'atenció d'una gestió llastada per la crisi i les retallades. Els processos, en política, són llargs. I el que ara és incandescent –per l'efecte recent de les mobilitzacions i pel clima mediàtic que s'ha generat- amb el temps pot refredar-se o fins i tot congelar-se. La societat catalana ha evolucionat i ara l’exercici del dret a decidir és una demanda àmpliament compartida, fins i tot per molts d’aquells que fins fa poc consideraven la independència com un mal de joventut. Que això s’hagi esdevingut és un mèrit de l’independentisme històric i ens n’hem de congratular. Al mateix temps, però, és a les mans de les organitzacions polítiques i socials que fa anys que batallen per l’autodeterminació que la construcció del nou estat esdevingui una realitat. Llençar-nos acríticament als braços de qui fins fa dos dies deien una altra cosa i que encara ara segueixen donant-nos motius per al dubte no sembla pas una estratègia guanyadora. Lluís Maria Xirinacs va deixar escrita una obra imprescindible sobre les renúncies de la Transició: La traïció dels líders. Que no n’haguem d’escriure durant els pròxims anys una segona part.