Envio per Whatsapp a uns quants amics una foto del meu fill petit en plena V, entusiasmat, fent el signe de victòria amb les dues mans. Un dels remitents, optimista, em respon amb aquesta frase: "Ells només es recordaran guanyant".

El marcador final és una incògnita, però ja m’està bé que els adults del futur creixin amb mentalitat guanyadora. És una de les moltes coses que devem a Pep Guardiola: que ens va acostumar a guanyar i va enterrar l’esperit de l’antic culer: l’ai ai ai, l’això no acabarà bé, l’ara ens la fotran. Una actitud que ens derrotava abans de començar a lluitar.

Els nostres fills també han d’aprendre a perdre, però han de saber que poden guanyar. I han de sortir a guanyar. Com els nens de la meva classe, quan els pares ens duien a cridar "volem ser escola pública". Les pancartes les fèiem a l'aula, a l’hora de plàstica. Els mestres ens explicaven el perquè de la reivindicació: tots els nens catalans havien de poder rebre una educació catalana i de qualitat com la nostra. Teníem la sort de tenir famílies que feien un esforç econòmic enorme perquè fóssim educats com si visquéssim en un país normal, en aquelles escoles creades durant el franquisme i contra el franquisme com a cooperatives de pares o mestres.

I ho vam aconseguir: als anys vuitanta, els centres del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana que així ho van voler van passar a la xarxa pública. Els de la meva generació ja havíem deixat enrere l’EGB, però els nens que van venir després van recollir el fruit de les nostres manifestacions. I jo vaig aprendre que si lluites en cos i ànima i amb força i coratge per un objectiu possible i lloable, potser te’n surts.

M’agrada portar els fills a manifestacions tan pacífiques, cíviques i exemplars com les de les últimes tres Diades, on tot de gent contenta i il·lusionada reclama poder votar. No se m'acut res més educatiu. Sobretot si acabem guanyant.