Aquesta setmana hem sentit el gemec ofegat (i crec que sincer) d’Oriol Junqueras pregant per la convocatòria immediata d’unes eleccions que fossin avantsala d’una declaració unilateral d’independència, i dient que no importa qui ni com formi les llistes, que l'important és fer-ho quan abans millor, perquè tot temps demorat augmenta les possibilitats de derrota.

Tanmateix els juristes sabem (i des de les instàncies estatals ens ho han tornat a fer veure) que errar les formes pot tenir conseqüències irreversibles, pot fins i tot, en un cas com aquest, canviar el curs de la història. Sabem perfectament que qui se la juga es diu Artur Mas, que tota la resta, inclosa la pròpia societat civil, veu els toros des de la barrera, i a Artur Mas, en el bo i en el dolent, li toca dirigir aquesta orquestra on ningú juga sense posar com a mínim un ull en el propi interès. Dirigir l’orquestra es tradueix en una llista en el lloc primer, no ens enganyem, qui altre hi podria ser?

Mentre els lectors llegeixen les meves reflexions, probablement ja sabrem que l’ANC i Òmnium donen suport a la proposta del president, i que la seva condició per donar l’aval, eleccions immediates amb caire plebiscitari, també ha estat proposada per Mas. Només hi ha dues discrepàncies: qui ha d’encapçalar la llista conjunta (de país, li diuen) i què hauria de fer-se després de les eleccions en cas d’una eventual majoria sobiranista. La primera crec, pel que he dit abans, que es resol ràpid; i la segona?

Respecte a les plebiscitàries (altres eleccions no tindrien sentit per altre partit que ERC i per plebiscitàries hem d’entendre les que agrupen blocs, les que clarifiquen les posicions convocades en la consulta), no sabrem si val la pena convocar-les fins no veure el resultat de la (simulacre o no) consulta. Si el 9-N no hi ha una gran majoria pel “sí-sí”, a què fer-les? De la mateixa manera, un cop fetes, res tindria l’aval internacional si, per últim cop, no es manifesta davant l’Estat que es vol abandonar, la intenció de fer les coses de forma conciliar. En un moment o altre s’haurà de negociar, millor que sigui a fi de bé, perquè la manca de sensibilitat d’una generació de polítics no pot posar en entredit la relació de veïnatge amb ningú, menys encara amb tanta gent que per molts de nosaltres són sang de la nostra sang; en les històries creuades de tant segles passats.

En dret una errada de forma provoca la nul·litat. En política una errada pot segellar de forma definitiva una porta. En la història un any de temps pot ser definitiu, però quantitativament és un instant i per això la virtut de la paciència no ha de ser arrasada ni pel més sincer gemec d’una generació.