Cal llegir el llibre de Xarli Diego, Gràcies per la música!, no només per delectar-nos amb velles batalletes de la seva labor com a radiofonista, sinó per adonar-nos de com han canviat algunes coses substancials en la nostra relació amb la música. Començant per aquell poder de la ràdio a l'hora de construir èxits universals, cançons que marcaven una època i que eren pertot. Així era abans que les ones es resignessin a posar un cop i un altre la mateixa vella cançó.

Xarli Diego parla, sempre amb un saludable bon humor, de l’època en què grans figures de la música venien a Barcelona no només per fer-hi concerts sinó per parlar del seu nou disc: a Miramar, a la primera TV3, a les ràdios, als diaris i a les revistes musicals. Pel llegendari estudi Toresky de Ràdio Barcelona (batejat en honor al primer locutor de la primera emisora de l'Estat, que va començar a emetre el 1924), on Diego feia el programa Caspe Street, hi van passar Roger Hodgson (Supertramp), Boney M, Gloria Gaynor, The B-52’s, The Buggles, Cyndi Lauper, Dexy’s Midnight Runners, Sheena Easton, The Manhattan Transfer, Barry Gibb… Ep, i una debilitat de l'autor, i d’aquest articulista, la belga, d’arrels portugueses, Lio. Entre moltes altres figures.

La crisi discogràfica del tombant de segle es va endur aquestes rondes promocionals a la capital de Catalunya. Ara es temps de phoners, entrevistes per telèfon, i si un artista creua els Pirineus en sol tenir prou amb Madrid, seu de les "majors" i de les grans cadenes televisives. Sempre ha resultat cridaner que Barcelona ostentés la capitalitat de la indústria musical en plena dictadura, i que fos en la democràcia quan la perdés.

Però el sentiment que desprèn el llibre no és tant de melangia o d’agror cap als temps passats, sinó, sobretot, de respecte per les figures de la música comercial, responsables de la banda sonora de milions de vides. Som un país on se sol fer mofa d'aquesta mena de cantants que en una altra època van tenir el do de saber arribar al gran públic. És malèfic tenir èxit? Es parla de Julio Iglesias com si fos un ruc quan és un astre internacional a qui, per exemple, d’aquí poc rebran al Royal Albert Hall.

Així que és refrescant i justa, la manera amb què Xarli Diego parla de Jeanette, britànica afincada tants anys a Barcelona, o com reconeix el talent del sempre ridiculitzat José Luis Perales, o com titlla sense manies Rocío Jurado de cantant grandiosa. Sense esnobisme ni condescendència, ni aparentant més profunditat de la necessària, tan sols retent un homenatge planer a uns artistes que un dia van cometre la falta intolerable de fer cançons que van agradar a moltíssima gent.