D'entrada, dedico aquest article a tots els polítics que aquesta setmana, fent-se els indignats o sincerament indignats, s'han queixat amargament del fet que l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que en els països normals acostuma a ser un dels grans moments de l'any parlamentari, hagi passat mediàticament sense pena ni glòria. Els hi dedico perquè no sabeu l'esforç que he hagut de fer per no parlar de la dimissió de Sandro Rosell. “Sigues seriós, Eduard, parla dels pressupostos”, porto repetint-me tot el dia.

M'agradaria explicar a aquests polítics per què, al meu modest entendre, aquest any el debat de pressupostos no ha estat un focus d'atenció mediàtica i social.

Perquè el Govern no hi estava interessat. A tots els països, quan els pressupostos són expansius, els governs utilitzen tota la seva potència de foc per capitalitzar-los políticament. Pugen el volum dels altaveus, a tota castanya. I a tots els països, quan els pressupostos no són per treure pit, baixen el volum i, si pot ser, que la cosa passi el més desapercebuda possible.

Perquè no hi ha oposició rellevant. El primer partit de l'oposició, ERC, en realitat no ho és perquè té un pacte molt sòlid d'estabilitat amb CiU. El següent partit, el PSC, està en descomposició, no té cap capacitat política de combat amb el Govern, i, per si fos poc, en una nova demostració de perícia, el dia del debat de pressupostos regala als mitjans la foto del dia: els tres diputats crítics, castigats al galliner. El següent partit, el PP, no pot obrir la boca perquè si el govern de Mas complís els límits de dèficit que li imposa el govern del PP els pressupostos encara serien més restrictius. Així doncs, l'oposició als pressupostos l'encapçalava el cinquè partit del Parlament, ICV-EUiA, amb 13 diputats. Molt poca pólvora.

Perquè el debat tampoc no dóna per a tant. La Generalitat no és un govern recaptador, és un govern repartidor. Qui recapta els impostos a Catalunya, taxes testimonials al marge, és el govern espanyol. En temps de bonança econòmica, el debat polític se centra en la despesa. En canvi, en temps de crisi, el debat polític se centra en els ingressos (els impostos) i en les decisions macroeconòmiques que realment poden revertir la situació del país. Això allunya el focus mediàtic del Parlament de Catalunya quan es parla de pressupostos. Assumim-ho, la Generalitat és, ara més que mai, poca cosa més que una Diputació.

Perquè estem en capella. Deia al principi que als països normals el debat de pressupostos acostuma a ser un dels grans moments de l'any parlamentari. Però ara mateix la situació política a Catalunya és qualsevol cosa menys normal, perquè una gran majoria parlamentària i el Govern han posat en marxa ni més ni menys que un procés d'autodeterminació amb data fixa: 9 de novembre. El carrer, i també els mitjans de comunicació, saben que el gran combat polític de l'any 2014 no són els pressupostos. I, de fet, molts ciutadans (una majoria?) pensem que l'única manera de sortir d'aquesta crisi és guanyar aquest combat.

PS. A l'octubre vaig publicar a Nació Digital una “Entrevista impossible a Sandro Rosell”. Em permeto recuperar-la, no per lluïment personal, sinó per ajudar a entendre el sofregit on s'ha cuinat el plat del cas Neymar i per què aquest plat ha acabat sent definitivament indigest per al president del Barça.