La cimera hispanofrancesa de Barcelona és una declaració d'intencions amb titulars incorporats abans de les converses. El primer, que Espanya obre una nova etapa de relacions amb França, amb el focus posat en les interconnexions -sobretot energètiques- i la reforma del mercat elèctric. Encara més en un moment de distància entre París i Berlín. Tot plegat, abans que l'Estat assumeixi la presidència de torn de la Unió Europea, en el tram final de la legislatura espanyola. El segon enunciat de la cimera és de lectura domèstica. La tria de Barcelona com a seu de l'agermanament hispanofrancès i la insistència de la Moncloa per projectar que el procés ha "acabat" persegueix transmetre que la desinflamació del conflicte català és definitiva, per obra i gràcia del diàleg tàctic de Pedro Sánchez amb l'independentisme pragmàtic.

Certament, el president espanyol s'ha mogut de forma interessada quan li han fet falta els vots d'ERC al Congrés, a canvi de contrapartides no sempre desitjades pel PSOE. Però pot exhibir que, des que va prémer la tecla dels indults, ha governat la relació amb Catalunya dins d'uns marges que considerava acceptables, amb la contribució afegida del divorci independentista. L'estratègia negociadora dels republicans s'ha cenyit a la carpeta de la desjudicialització -pressupostos al marge-, amb la reforma del codi penal com a resultat més palpable. La interpretació que en facin jutges i fiscals determinarà si els acords de la segellats tenen conseqüències beneficioses en el curt termini per a l'exili, líders inhabilitats i alts càrrecs processats. Sánchez vol ara fotos amb Emmanuel Macron mentre que les que té amb Pere Aragonès l'incomoden per afrontar el 2023. D'aquí que la taula de diàleg no s'hagi tornat a reunir. Acords que no es compleixen.

La institucionalitat de la cimera -amb Aragonès en el paper d'amfitrió incòmode- conviurà amb la protesta al carrer. L'independentisme escenificarà una unitat fràgil per defensar la vigència del procés. Succeeix, però, que el procés ja no és el que era, perquè no té un calendari per executar la utopia de l'estat propi, com el 2017. Les forces sobiranistes no governen plegades, la majoria parlamentària no s'articula -com se certifica en la negociació dels pressupostos de la Generalitat- i tampoc existeix un horitzó de recorregut compartit, perquè les propostes de futur tenen forma de ponències polítiques de partit però no d'entesa col·lectiva. El soroll que s'escolti en la manifestació també evidenciarà aquesta distància.

El que sí que és vigent, però, és l'asseveració tossuda d'una bossa gens menyspreable de catalans que fa temps que va desconnectar emocionalment de l'Estat. És una part substancial de la societat que no ha desaparegut, encara que l'últim baròmetre del CEO situés el "no" a la independència lluny de la majoria (41% de partidaris). Està farcit de ciutadans que tenen pressa, d'altres de frustrats per les promeses incomplertes del procés i també d'electors que han entès que no hi ha finestres d'oportunitat a la vista, sense que això limiti el seu afany sobiranista. De fet, el mateix CEO del novembre assenyalava que els independentistes partidaris de la via dialogada triplicaven aquells que defensen la unilateralitat. Les ànsies enterradores de l'independentisme haurien de furgar en el pòsit que hi ha sota l'arena del divorci sobiranista. Aquests independentistes de cor i cap són els que Sánchez vol colgar abans d'hora, sense haver resolt els fons de la cosa. Ja se sap que la línia entre l'audàcia i la temeritat és molt fina.