Explicava Orwell a Homenatge a Catalunya que, en les llargues hores de trinxera, a pocs metres de l’enemic, els soldats republicans convidaven els soldats feixistes a canviar-se de bàndol. «Esteu lluitant en contra vostra!» «Solidaritat obrera!» i altres consignes per convèncer els pobres que no disparessin contra els pobres, que no defensessin la causa dels rics.

Aquests dies, quan sento la gent que crida «Vosaltres, mossos, ens heu de protegir», penso en això que explica Orwell, i que això no ho cridem a la guàrdia civil o a la policia nacional, com els republicans (i els anarquistes) no ho cridaven als comandaments més alts. Ho cridem als mossos perquè els compten com a «nostres», creiem que els podem convèncer que desertin la violència d’un estat fora de sí i s’uneixin a la causa de la democràcia sense reserves, sense càrregues. La democràcia de defensar el poble que resisteix a una guàrdia civil que es presenta a escorcollar sense ordre judicial, i no a l’inrevés.

També explica que va conèixer un soldat que feia servir una altra tècnica. En els dies més freds, quan més gana passaven, aquest soldat explicava als feixistes que el sentien des de l’altra trinxera que a la banda republicana estaven menjant pa amb mantega. Els en cantava les bondats, mirava de fer-los dentetes, i se’n sortia. De fet, Orwell afirma que a ell i tot, que sabia perfectament que era mentida i que estaven tan afamats com els altres, li feia venir salivera. Sembla que no va provocar poques desercions entre els falangistes, la promesa d’un àpat suculent.

Aquesta tàctica del pa amb mantega és la que podem fer servir per atraure els indecisos, amb la diferència que, si encara no el tenim a la boca, sí que som molts els que estem disposats a fer les llesques, a untar-hi la mantega o sucar-hi el tomàquet. A aportar-hi un bon formatge, fins i tot.

Des de la nostra trinxera, ens imaginem una república més lliure, sense llei mordassa, amb justícia de debò, en què la policia et defensi en comptes d’atacar-te. Aquests dies sembla que l’estem coent, el pa. Als carrers, ens reunim i ens mirem i cantem i cridem i vivim plegats. El fem pujar amb un llevat fet de dignitat, amb la farina de la convicció que tenim drets inalienables a què no estem disposats a renunciar.

Se’n sent l’olor, d’aquest pa que es cou al forn de la resistència pacífica. I cada petita victòria, cada «no passaran» en què aconseguim que, efectivament, no passin, escampa la flaire càlida de l’àpat que menjarem aviat. Quin gust parar la taula per a tanta gent, i tan diversa, i tan unida