Entre el 1900 i el 1911 Joan Maragall i Miguel de Unamuno van mantenir una correspondència creuada que ha estat editada en varies ocasions com a mostra d’un suposat diàleg entre la cultura catalana i espanyola. En una d’aquelles missives, Unamuno parla de “los bárbaros” per referir-se als espanyols que no volen entendre res sobre Catalunya. Els qualifica de gent que, dins el cervell, en lloc de tenir matèria gris tenen atributs masculins. És a dir, que pensen amb l’entrecuix. Res esperava l’exrector de la Universitat de Salamanca d’una tropa com aquella, que és exactament la mateixa que avui nega el pa i la sal a Catalunya. I pensar que encara hi ha catalans que volen conviure amb la barbàrie! Realment els camins de l’esclau són inescrutables.



Però, a part de parlar dels bàrbars d’Espanya, el filòsof de Bilbao li dóna al nostre Maragall la seva opinió sobre la Solidaritat Catalana de l’època amb aquestes paraules: “Me temo que les falte arrojo y la abnegación necesaria para decir: “¡Aquí mandamos nosotros!” Me temo que les falte fe en si mismos, fe en su misión. Me temo que se contenten con lo teatral, y deseo equivocarme. Me temo que les falte tenacidad”.



Aquesta sentència m’ha fet pensar en el moment polític que viu Catalunya i en el capteniment de molts dels nostres dirigents que estan fent el mateix que sospitava Unamuno que podien fer els de la Solidaritat en aquell moment. Fe, empenta o tenacitat són atributs que no sé veure en tot aquest procés. Més aviat hi veig tacticisme electoral, especulació i una vocació de criat que demana permís per poder fer alguna cosa. Trobo a faltar el coratge de dir que Catalunya es dels catalans i que, per tant, i com recomanava Unamuno, aquí manem nosaltres. No sé veure la determinació d’entomar el conflicte polític imprescindible per assolir la independència. Com tampoc intueixo cap afany per tractar al poble com a adult tot explicant-li clarament quins sacrificis s’hauran de fer si volem arribar a la llibertat. En canvi, i per desgràcia, sí que hi veig una teatralitat (feta amb corbata o feta amb sandàlies) que sembla satisfer els quadres dels principals partits del país i aquells mitjans de comunicació que els ajuden en la feina.



La Solidaritat d’aquella època no pretenia independitzar Catalunya. Això era una cosa que els quedava molt lluny. Pel que van lluitar va ser per obtenir algun tipus d’autonomia que els permetés viure més o menys dignament dins d’Espanya. Si aleshores, i per una cosa menor al costat d’assolir un estat català independent, un home que coneixia molt bé quina és la mentalitat espanyola respecte a Catalunya (potser perquè la compartia…) intuïa que calia actuar amb fermesa, què no hauríem de fer ara?



Van passant les setmanes i els mesos i la sensació d’entrar en un cul de sac pren forma cada dia més. Ens diuen que ens hem de carregar de raons i que, abans que res, hem de defensar la democràcia i el dret dels catalans a votar. Molt bé. Però, heu escoltat algú que digui que el primer que s’ha de defensar és Catalunya i els catalans? El patriotisme no és res més que això: la defensa a ultrança de la pàtria. És allò que  practiquen tots els pobles lliures del món, i per començar a exercir-lo el primer que cal és demostrar sense complexos que “aquí manem nosaltres!”.