Llegim en aquest mateix diari que ara mateix en els barris cèntrics de Barcelona els propietaris de pisos poden ingressar el mateix en una setmana amb Airbnb que en un mes de lloguer convencional. Els creuers fan cua per entrar al port, els avions aterren un darrere l’altre, i el centre de Barcelona torna a estar impracticable per als indígenes. El turisme ha tornat i ho ha fet amb una força arrasadora, aprofundint en el model prepandèmic, sense canvis, sense millores, sense correccions. Alguns ho celebren amb eufòria perquè hi guanyen molt, sectors socials creixents ho viuen com una plaga que cal combatre, i la majoria hi conviuen com una molèstia inevitable. 

Pocs temes com el turisme exemplifiquen la renúncia inconscient de les societats modernes al control del seu propi destí. L’últim any abans de la pandèmia (2019) Catalunya va rebre 24 milions de turistes segons les dades oficials. En algun moment del passat se’n van rebre 12, i si ningú no fa res per evitar-ho, en algun moment del futur se’n rebran 32. Però davant d’aquesta evidència ningú no s’atreveix a formular la pregunta òbvia, la bàsica, la primera que cal saber respondre: quants turistes volem rebre? Volem tornar als 12 milions, ens volem plantar en els 24, o volem anar a buscar els 32? No és que no siguem capaços de contestar la pregunta, és que no som capaços ni tan sols de formular-la, perquè polítics i ciutadans hem renunciat inconscientment al control democràtic del futur. I mentre no ens fem les preguntes col•lectives més elementals, el mercat simplement actua i sempre ho fa en la mateixa direcció, el creixement descontrolat, perquè és la seva naturalesa. No és el mercat, qui no fa la seva feina: és la política.

La incapacitat de pensar i decidir democràticament (és a dir, col·lectivament) s’estén a tots els àmbits de la vida econòmica. Saltem del turisme a la pagesia, per exemple. Els incendis d’aquests dies ens tornen a recordar la catàstrofe que significa el retrocés de la pagesia. Un camp llaurat és un camp que no crema, però no només això: és també una victòria contra el despoblament, és producte de proximitat que no caldrà portar de l’altra punta del món i per tant una contribució a la imprescindible transició energètica, és paisatge endreçat, és moltes coses, totes imprescindibles. Però malgrat que tots sabem que el país necessita molts més pagesos, no som capaços d’aturar la sagnia. Si la dinàmica del mercat agroalimentari mundial està reduint a la mínima expressió la pagesia de Catalunya, però al mateix temps és cert que Catalunya necessita imperiosament més pagesos, com és que ni ens passa pel cap crear llocs de treball públics a la pagesia? Tenim mestres, mossos, metges i conductors d’autobús que són funcionaris públics. Si necessitem milers de pagesos més i el mercat no els sap o no els vol crear, per què no els pot generar el sector públic? Per què no podem tenir escoles de pagesia públiques, pagesos públics i explotacions agràries públiques? Per què el sol fet de fer-se preguntes com aquestes és considerat forassenyat?

No som capaços de preguntar-nos quants turistes volem i actuar, quants pagesos necessitem i actuar. Podem fer la llista tan llarga com vulguem. La incapacitat de pensar-nos col·lectivament, planificar i prendre decisions de calat estratègic amb mà ferma no és un mal exclusivament català, afecta totes les democràcies. Que la política mani no és comunisme, és democràcia, i és perfectament compatible amb l’economia de mercat. Cal creure-s’ho, però.