M'explicava una arquitecta que la gent canvia d'habitatge cíclicament. Estudies i marxes a treballar a la gran ciutat. El pis compartit o de solter es fa petit quan tens parella. Tens fills i el que busques és una casa fora de la ciutat amb jardí i escola. I quan et jubiles, vés a saber què passarà. És com allò del gos, la hipoteca i els nens. Un darrere l'altre o tot a la vegada. Necessitats de la raça humana que són fàcils d'identificar al nostre entorn i que, amb algunes excepcions, van cremant etapes, tancant cicles. I així anem passant els anys.

Però el que passa ara està trencant esquemes. És la gent qui està cremada. Cansada i esgotada mentalment. Són les seqüeles de la pandèmia, però també les conseqüències de la gestió d'unes ciutats que ja no compleixen amb les nostres expectatives. Durant anys, els governs s'han preocupat més de dotar les grans ciutats de serveis que de la vida més enllà de Barcelona. Aquesta mena de cercle viciós que t'obliga a fer-li com a mínim una visita al mes. Pel metge, per l'avió o per l'obra de teatre. Tot passa per la capital, però a la capital ni ens cuiden ni saben què fer amb tots nosaltres.

I un bon exemple són els més de 15.000 habitants que van decidir abandonar Barcelona el 2021. Persones, que segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, van marxar majoritàriament a municipis d'entre 5.000 i 20.000 habitants. I no només va passar a la capital, trobem casos similars en altres grans ciutats de l'àrea metropolitana. En total, al conjunt del país va haver-hi més de 280.000 canvis de residència, un 15% més que l'any anterior, i amb xifres que no es veien des del 1998. Amb això, la Catalunya buida està una mica més plena.

Només són números, sí. Però són dels que fan pensar. Que hi ha alguna cosa més que els inassumibles preus de l'habitatge i del xoc mental que ens ha provocat la pandèmia. De com s'ha transformat Barcelona i com la ciutat s'ha menjat els seus ciutadans. Un monstre que ens ha passat per sobre i que ens expulsa d'allò que abans tant ens atreia. Culpables uns, de no oferir-nos el benestar que busquem, i responsables els altres, per no haver mirat més enllà.

Vistes les dades, cal repensar les ciutats, però sobretot cal dotar els pobles. Perquè és on faran vida aquestes més de 280.000 persones que han optat per canviar d'aires. Perquè és on han estat, amb tots els seus inconvenients, tots aquells que van decidir no marxar. Més transport, més medicina, més oportunitats laborals. Que no cal que visquem tots embotits en 600 quilòmetres quadrats. Ni per salut, ni per diners. Perquè si la cosa no canvia cada cop hi haurà més gent que us dirà que aquí us quedeu.